Tatuatges en la política

Vladimír Franz és un artista, compositor, advocat i polític txec. L’any 2012 va acceptar ser candidat a president de la República Txeca després de l’obtenció de 88.000 firmes, i va ser conegut com el candidat verd, tot i no ser ecologista. En les eleccions del 2013, Franz va acabar tercer, amb un considerable 11,4% dels vots. El 90% del seu cos està tatuat. El seu rostre és un tatuatge complet. És un cas excepcional.

Les nocions preconcebudes i els prejudicis sobre les persones són difícils de superar, ja sigui per raça, sexe, orientació sexual o aparença física. En el cas dels tatuatges, si són visibles, incideixen clarament en aquesta aparença. Potser per això, els polítics quan es tatuen solen fer-ho amb petits i discrets 'tatoos' que formen part de la seva intimitat personal o la seva trajectòria vital i que són visibles gairebé sempre de manera controlada i continguda.  

De fet, cada vegada hi ha més polítics tatuats que no dubten a mostrar o explicar els seus tatuatges, amb un punt de complicitat social amb el creixent nombre de persones que cada vegada es tatuen més en la nostra societat. La papallona d’Elena Valenciano (es va fer el tatuatge quan va acompanyar la seva filla a fer-se’n un); la frase "Ha sortit el sol" de Borja Sémper; la rosa, el sol i un símbol tribal (entre d’altres) de Cristina Cifuentes;  Cristina Cifuentes; les lletres AG/KG (amb referència al seu fill i a AC/DC) de l’alcalde de Cadis José María González, 'el Kichi', i la constel·lació de Perseu d’Alberto Garzón. Al Canadà és conegut el tatuatge d’un globus terraqüi envoltat d’un corb de Justin Trudeau; i als Estats Units, cada vegada més congressistes estan tatuats.

Funció pública 

Aquest estiu s’ha intensificat el debat sobre els tatuatges en la política i, especialment, en la funció pública. L’opositora Estela Martín, per exemple, va ser descartada de les proves a psicòleg militar convocades a l’abril pelMinisteri de Defensa, per tenir un dibuix visible al turmell amb l’uniforme femení. Martín va recórrer aquesta decisió, el Ministeri li va donar la raó i va anunciar que modificaria la normativa. Les contradiccions i paradoxes són cada vegada més xocants. Martín no pot aspirar a una plaça militar per un 'tatoo' al turmell, però els nostres soldats de la legió llueixen els seus tatuatges sense rubor ni pudor. És més, amb orgull, ja que molts dels seus tatuatges estan inspirats en el cos i en la singular cultura castrense de la legió.

L’actual ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, llueix al canell dret un geoglif del poeta xilè Raúl Zurita, que diu: "Ni pena ni por". Els guàrdies civils volen poder anar tatuats com ho fa el ministre. Grande-Marlaska va paralitzar de manera temporal l’aprovació d’una normativa, elaborada durant el mandat de l’exministre Juan Ignacio Zoido, que pretenia prohibir als agents portar tatuatges (i pírcings) "si contenen símbols que reflecteixen discriminació sexual, racial, ètnica i religiosa", i vetar tota mena de tatuatge que estigués en una zona visible i que no quedés cobert amb l’uniforme del cos.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Finalment, el ministre va ratificar l’ordre que prohibeix portar tatuatges visibles, perforacions o barba llarga a la Guàrdia Civil, així com altres restriccions estètiques, com que les ungles no poguessin excedir la vora del dit i que l’ample dels rellotges no pogués superar el del canell. "Les especials comeses que duu a terme la institució [...] fan necessari que segueixin unes pautes i directrius comunes que aportin a tots els seus components els necessaris caràcters d’homogeneïtat, neutralitat i imparcialitat que esdevenen inexcusables per al correcte acompliment de les missions constitucionalment assignades", justifica el text del reglament al qual la majoria de les associacions professionals de la Guàrdia Civil han manifestat el seu rebuig, anunciant la seva impugnació judicial.

El debat sobre els tatuatges als servidors públics (en especial els uniformats), en el marc de la regulació sobre l’aspecte físic d’aquests funcionaris, té una dimensió cultural i social que no es pot resoldre exclusivament des de la mirada de l’homogeneïtat formal. Servidors públics que s’assemblin a la societat a la qual han de servir, protegir o cuidar incorporen uns valors de complicitat i de proximitat que haurien de ser, també, considerats i avaluats. Els nostres funcionaris públics són persones que porten un uniforme, no uniformes que porten persones. El debat és apassionant, crec, i mereix que sigui discutit més enllà de casernes o comissions parlamentàries. Curiosament, el ministre Grande-Marlaska va participar en una campanya solidària, fa un parell d’anys, en què va mostrar el seu tatuatge i un altre de fals amb el text: "El prejudici és el tatuatge que més mal fa".