Vicente i les seves multituds

L’estiu és aquella època de l’any que ens precipita a l’aglomeració. Cues a les piscines, a les carreteres o per comprar un gelat. Des de petita em fascinava el fenomen de la massificació perquè no entenia d’on sortia tanta voluntat d’agregar-se. Si capgirava la frase del refranyer popular, em responia que la gent va on va Vicente. No era el que necessitava sentir, però m’obria la porta a noves preguntes: ¿Per què segueixen  Vicente? ¿Qui és i com ho aconsegueix? El que estava clar és que, fos Vicente o Vicenta, hi havia algun patró comú entre les cues de les piscines i el 'prime time' de la tele.

Més tard vaig descobrir que Vicente és en realitat una barreja entre l’imaginari social i un ramat d’ovelles. L’imaginari és una espècie de subconscient col·lectiu que reposa en el 'normal’ i ens uneix al voltant de prejudicis compartits. Els hàbits i els costums ens confonen el normal amb el freqüent. Potser perquè l’habitual es converteix en norma quan ho veiem repetides vegades en nosaltres i en els del costat, i ens sembla que universal. La part de ramat és la màgia de l’efecte mirall, alimentats perquè és una cosa que tothom fa i així es justifica. Això, i que passem a formar part d’un tot que encomana, que ens envalenteix, aquesta suma de les parts on es dilueixen voluntat i responsabilitat. El clàssic exemple és la colla adolescent que desafia més límits en companyia que en solitud. Però també és l’oportunitat de les minories, enteses com a marginals o oblidades, per aconseguir ser vistes i, eventualment, passar del marge a la norma.

El trànsit pot començar amb un Vicente o una Rosa Parks, algú encén la metxa. Tot el que avui veiem i vivim com a normal, de l’agricultura al sufragi universal, va ser trencador al seu dia. Recordo perfectament la primera vegada que vaig veure algú parlant pel carrer amb un telèfon mòbil. Un senyor 'normal’ esperava en un semàfor per creuar, amb la seva mà a l’orella subjectant alguna cosa i parlant sol. Primer vaig pensar que estava boig, després em va entrar el riure. El més semblant que havia vist a això era el sabatòfon de Mortadel·lo i Filemó. Era una cosa nova, estranya i que trencava amb una cosa molt clara: parlar en veu alta caminant pel carrer en solitari era mal símptoma.

Sens dubte hi ha alguna cosa de bogeria en la innovació, i l’atreviment porta a dos camins possibles: a l’admiració del pioner o al racó de les idees desviades. I això només es defineix en funció de quanta gent s’hi suma. Així que el mèrit de qualsevol moviment social no és exclusiu de qui l’arrenca, sinó que és patrimoni de totes aquelles persones que el secunden, el mantenen i el perpetuen.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una obsessió dels experiments socials és justament trobar el punt en el qual una cosa que és incipient i minoritària, bolca i s’estén com una taca d’oli. Molts estudis s’han dedicat a buscar el llindar de la minoria que desborda, la minoria poderosa, que aconsegueix capgirar ell tauler. L’última xifra diu que quan s’aconsegueix el 25% d’activistes defensant una causa, s’assoleix el mínim que tot ho canvia. L’estudi de Centola explorava la generació de consens al voltant del matrimoni homosexual o la legalització de la marihuana entre d’altres, buscant exemples que s’escapessin de la convenció social per veure en quin punt la minoria pot arribar a desequilibrar l’opinió majoritària al seu favor.

Falta aclarir com encaixa aquest experiment amb el comportament digital, on entre les càmeres d’eco i les bombolles de filtre és complicat que minories i majories parlin, però és tan fascinant com urgent explorar-ho. Internet és un territori on el sentit comú encara s’està construint i un magnífic exemple de 'vicentes' digitals són els 'influencers', que, a base de reptes, defineixen la normalitat tot i que sigui de forma efímera.L’últim repte viral  convida a baixar del cotxe en marxa i continuar ballant a ritme de Drake. Són exemples de campanyes de màrqueting ben engranades i algunes de banals, però que també es poden utilitzar per empatitzar amb una malaltia, com va ser l’Ice Bucket Challenge. La pregunta és si des del viral podem activar revolucions conscients i necessàries a la recerca d’un bé comú. Estic convençuda que és qüestió d’encendre la metxa i inspirar complicitats per trobar el com. Si bé ens queda molt per aprendre sobre la relació entre el viral i el profund, alguna cosa sabem ja: tant en el viral com amb Vicente, el poder rau en la multitud.