José Ramírez Abeleira: «La meva única seguretat és que he nascut per cantar»

Té 45 anys i manté una veu excepcional. De dolços i personalíssims aguts. Té un talent escènic i musical fora del comú. És també compositor, productor i DJ. I es guanya la vida treballant com a vigilant de seguretat. José Ramírez Abeleira va néixer i continua vivint davant de l’avui remodelat Mercat de Sant Antoni. Sap el que és ser número u a altres països, cantar com a concursant al plató de ‘La Voz’ i escalar alguna cimera viral.

Allò de cantar li ve de família.

Sí, tot i que el fort de la meva mare sempre ha sigut ballar. Té 87 anys i continua movent-se de meravella. Ella i la meva tia eren vicetiples. Els anomenaven Las Abeleira i van actuar amb totes les principals figures del Paral·lel. I va anar cantant en una petita sala on la va conèixer el meu pare.

Va néixer llavors gràcies a la música.

El tema de l’amor i l’art sembla que a la meva família sempre han anat de la mà. La meva àvia era cantant d’opereta i el meu avi representant. Venia de viure a Nova York, on havia anat a parar de polissó a un barco perquè el meu besavi el volia obligar a ser militar com ell.

I ara és vostè que treballa amb uniforme, porra i manilles.

–Sí (Rialles). El meu besavi servia a Guantànamo i va venir d’allà casat amb una ‘guajira. Però el meu treball de vigilant és més circumstancial. Sovint he hagut de compaginar la carrera artística amb altres llocs de treball; de jove vaig ser fins i tot a les cuines del Kentucky Fried Chicken... El sorprendria saber la quantitat d’artistes talentosos que hi ha al món de la seguretat. Actors, humoristes, cantants... Esperant un moment que no sempre arriba.

Vostè va tocar el cel diverses vegades, anticipant-se fins i tot a l’EDM.

–Això va ser a començaments de la dècada anterior i amb pseudònim obligat: Terry Williams. La cançó ‘Sorry Baby’ va estar durant un mes sencer número u a Grècia i d’allà va saltar Holanda on va ser número dos. A Espanya va arribar a haver també al primer lloc de la llista de Máxima FM. Durant una setmana fins i tot per davant del meu ídol, Michael Jackson.

A finals dels 90 vostè en televisió era una mica així com “George Michael Jackson”.

Vaig fer dels dos, sí, i també de Tino Casal. De George Michael a ‘Lluvia de estrellas’ i em van oferir participar en diversos tributs; però estant llavors ell viu ni m’ho vaig plantejar. Igualment, el meu tampoc mai ha sigut imitar.

I va formar un grup techno-pop d’estètica ‘bear’.

Sí. Ens dèiem Barb@zul i amb la cançó ‘I don’t care’ sobrepassem els dos milions i mig de visualitzacions a Youtube quan les xifres no eren encara tan aclaparadores com ara.

¿Li toca fer de segurata a molts concerts?

Bastants. Quan en veus algú que fa play back o directament ni sap cantar, et cau l’ànima a terra. Tot i que quan és un bon artista també el disfrutes.

Hi va haver un temps que allò de compaginar llocs de treball ho feia sense sortir d’un mateix edifici.

Vaig passar tres anys a la porta de Ràdio Nacional i cada dijous a la nit pujava a cantar en directe una cançó. Em transformava com Superman (rialles). Els artistes que venien convidats no entenien res, al trobar-se el vigilant que els havia obert cantant després a l’estudi.

¿Ha pensat alguna vegada a llançar la tovallola?

Alguna vegada fins i tot ho he fet, però llavors ha passat una cosa que m’ha tornat a fer cantar. Sobretot fa cinc anys. Jo estava molt desanimat i un amic meu em va apuntar sense jo saber-lo al càsting de ‘La Voz’. Em van trucar ells i jo els vaig penjar dues vegades pensant-me que eren de Vodafone...

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿Hi haurà llavors més cançons de José Ramírez?

Per descomptat. Estic amb un projecte d’inusuals boleros amb producció de General Básica i un altre de més urbà amb Jordi Buch. Quan portes la música dins no pots viure sense ella. En aquesta vida és l’únic que tinc clar. La meva única seguretat és que he nascut per cantar.