Desil·lusió

Ja que fa –’vous, mes lecteurs, mes semblables, mes soeurs et frères’– més d’una dotzena de campanades i anys junts, vull despullar la meva ànima i explicar-vos com aquest estiu, al Marroc de Genet i Goytisolo, que reposen sota terra i de cara al mar a pocs quilòmetres de casa, he descobert la filosofia que tant de bo –‘In-xa-Al·lah’– guiï els meus dies fins més enllà de les estrelles. L’he batejat provisionalment com‘desil·lusió positiva’, o ‘fèrtil’, i consisteix que, ja que no podem canviar el món, aprenguem a mirar-lo amb uns altres ulls. Com al toreig: si cites la bestiola i no arrenca, varia lloc i distancia: així podreu ballar junts i tu sortir a coll per la porta gran. Al toro, com al be àrab, ens els menjarem feliçment en família.

A Assilah, a 20 euros de taxi de Tànger, les antenes poc sofisticades no reben –‘al·leluia’– TV-3, però sí els partits del Barça i del Reial Madrid en llengua àrab, que arrasen, així com TVE Internacional, perfecta metàfora i vergonya dels fraternals llaços de sang hispano-marroquins. Felipe i Zapatero es mouen molt per allà, cuidant-se dels seus interessos, potser ignorant que el Marroc viu sota una doble dictadura: la monàrquica i la divina, de les quals alguns de desesperats fugen en pastera, a la recerca d’humiliació, mort o paradís.

Amb tota probabilitat, servidor de vostès estigui més a prop del procedir dels excapos sociates –que viatgem còmodament amb passaport i amb avió– que de les nostres veïnes i veïns (Habiba, Mohamed, Mustafa, Sadik, Hassan, Rachid...). Confesso que en la no sempre fàcil amistat amb ells he retrobat allà la vida, el paradís que ells busquen en nosaltres.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Torno a l’enunciat principal: la desil·lusió positiva –o fèrtil–, que podria ser no creure en res i anhelar encara menys, però gaudir de cada imatge:  del pa rodó, de l’oli, de l’oli de lli, de les olives, dels tomàquets, de les patates, del peix acabat de pescat i de la carn sense additius, de la sopa harira, de la infinitat d’espècies i les seves olors (que es poden confondre amb els pigments), de la cua de fusta, de les serradures, del ciment, de la pintura a l’aigua, de l’aiguarràs, del pinzell i del rodet, del miracle –de la mateixa manera que una gallina posa un ou, veure com en 30 segons neix del no-res una rajola hidràulica i després netegen amorosament el motllo per parir la seva germana, que hauran d’assecar al llarg de tres dies amb les seves nits–.

Va dir Ramón Gómez de la Serna: “Hi ha gent que és de la Protectora d’Animals; jo prefereixo protegir les coses”. A qui sap llegir les coses no li calen llibres. Tot i que, en veritat, em moro de ganes de devorar l’última novel·lad’Eduardo Mendoza, que va dir, més o  menys, en la seva presentació: “Continuo fent, com sempre, el que em dona la gana”. ‘Chapeau, Maître!’.