Diada i canvi de rasant a Catalunya i Espanya

Com ja és tradicional, el curs polític ha arrencat amb la Diada. Però la d’aquest any ha tingut una significació especial: ha sigut la primera després dels fets d’octubre de l’any passat i el posterior empresonament o l’exili de la plana major delsdirigents independentistes. La primera Diada d’una nova fase del conflicte democràtic entre el sobiranisme català i els poders de l’Estat. L’aperitiu el va posar el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes. Les seves referències a la postveritat o a la relació entre la voluntat popular i el poder judicial tenen la mateixa relació amb la realitat que un monòleg de Groucho Marx, però el fet ja no és rellevant. Està sortint de l’escenari. Com abans Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría. No sembla que ningú els trobi a faltar. La nova fase del conflicte serà gestionada per altres actors polítics, i respondrà a unes lògiques diferents de les que van regir el cicle polític 2012-2017.

Nou escenari en els dos camps 

En el camp del’independentisme, la idea que la sortida del conflicte serà multilateral i pactada guanya terreny cada dia que passa. També que no s’ha d’entrar al’escenari de confrontació civil que sistemàticament proposen Cs i PP. En qualsevol cas, la fantasia unilateral es desinfla inevitablement, i el polític independentista més insistent a explicar que els nens no venen de París és Joan Tardà. Un home amb una credibilitat independentista que multiplica per deu la legió d’excitadíssims tuitaires que obsessivament l’acusen de traïdor.

Notícies relacionades

Diada 2018: Manifestació de Barcelona en directe

Un milió d'assistents a la manifestació de la Diada 2018 a Barcelona, segons la Guàrdia Urbana

Les novetats en el camp de la política espanyola no són menors. Amb el PP en l’oposició i Rajoy i Santamaría jubilats de la política, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias estan obligats a pedalar junts. Quan deixin de fer-ho, cauran de morros. Però amb això no en tenen prou. Necessiten el suport de catalans i bascos. El camí és molt estret, però és obligat fer virtut de necessitat. Sánchez i Iglesias són perfectament conscients de tres de fets dels quals no sempre poden fer bandera: en primer lloc, que la sentència del 2010 va ser un desastre colossal; en segon lloc, que no hi ha solució que no passi per algun tipus de reconeixement de la singularitat nacional catalana i el dret a decidir i, en tercer lloc, que fins que la judicialització del conflicte no descarrili del tot a Europa, els marges de l’acció política seran estrets de manera irritant. I, a més, tots els indicadors apunten a una desacceleració del creixement econòmic. Mentrestant, Pablo Casado i un descol·locat Albert Rivera han entrat en una severa competició per guanyar el trofeu al polític carpetovetònic més nacionalista i anticatalà: els dos competeixen pel lideratge de les dretes espanyoles.

La paradoxa del nou escenari és que la clau de l’estabilitat la té l’independentisme i, tot i que les desconfiances creuades (ERC, JxC, PSOE, Podem, PNB...) són impossibles de dissimular, tots necessiten temps. I, a més, la tardor estarà presidida per una trista farsa judicial que tindrà pendent l’opinió pública internacional.