No disparin a la universitat

Durant les últimes setmanes, hem pogut seguir a través dels mitjans de comunicació el desenvolupament de tres desgraciats casos que han posat en dubte el rigor i l’honorabilitat de les universitats públiques d’aquest país. Ens estem referint, com tots els lectors s’imaginaran, als màsters de la Universitat Rei Joan Carles, presumptament fraudulents, de Cristina Cifuentes, Pablo Casado i Carmen Montón. Els escàndols han provocat un gran enrenou en l’opinió pública, la qual cosa ha obligat dos dels afectats a assumir responsabilitats no menors: la dimissió dels seus càrrecs.

El risc de contagi

Les universitats no podem mirar cap a un altre costat davant d’una situació com aquesta: la credibilitat és l’actiu més preuat d’una institució i, com a tal, és molt difícil guanyar-la i mantenir-la, i molt fàcil perdre-la. El risc de contagi d’aquesta desafecció cap a la resta del sistema universitari és evident. Em permetran, no obstant, que sigui contundent a l’hora d’assegurar que estem davant de casos aïllats, perquè a les universitats disposem de prou controls interns i externs que garanteixen el rigor i la fiabilitat en tots els procediments que desenvolupem.

Al mateix temps que faig pública la meva confiança en el sistema universitari, manifesto el total rebuig cap a qualsevol intent de falsejament o mala praxi que condueixi a l’obtenció d’un títol universitari. Si finalment es demostren aquestes conductes reprovables que hem conegut a través dels mitjans de comunicació, serem davant d’una situació complexa que requerirà la depuració de responsabilitats, i no només en l’àmbit polític. La universitat no és un ens aïllat, sinó que és fruit de l’esforç del personal d’administració i serveis, el personal docent i investigador i els estudiants, que es dediquen en cos i ànima a complir, i ho fan amb escreix, les missions que la societat té encomanades a la universitat. No dubtin que la cultura que presideix els nostres centres d’educació superior és la de la resiliència, la dedicació, el rigor i la transparència, perquè som conscients que som un servei públic i que hem de retre comptes a la societat.

Tots els títols que expedeix una universitat han passat controls externs i interns, que n’asseguren la qualitat i credibilitat. La meva universitat, la UB, té una oferta acadèmica de 74 graus, 156 màsters oficials i 48 programes de doctorat. Cada un d’aquests estudis ha comptat amb un llarg procés de planificació, execució i desenvolupament amb uns procediments de gestió interna complexos i normalitzats.

Al marge d’aquests procediments interns, i d’acord amb la normativa vigent, i sota la supervisió de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, un comitè d’experts externs avalua el funcionament de cada ensenyament a través d’un sistema d’acreditació. En cas que sigui necessari, aquest comitè d’experts pot emetre un dictamen desfavorable que impediria a la universitat continuar mantenint aquest títol en l’oferta acadèmica. Per últim, i no menys important, cada universitat realitza enquestes als seus estudiants per identificar els aspectes positius i les àrees de millora.

És cert que, malgrat totes aquestes proteccions, no existeix cap sistema plenament infal·lible. Per això és important que les universitats també prenguem nota dels recents esdeveniments i abordem els canvis que siguin necessaris per ajudar a millorar aquestes garanties.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquests arguments haurien de servir per recuperar la confiança cap a les nostres universitats. És important deixar clar a la societat que tenim unes universitats excel·lents: les universitats catalanes solen ocupar posicions de referència en els principals rànquings internacionals amb molts menys recursos que la resta d’universitats del nostre entorn. Per exemple, la Universitat de Barcelona es classifica entre les posicions 75 i 150 en la majoria d’aquestes classificacions. Catalunya és el tercer país europeu amb una proporció més gran d’estudiants matriculats en universitats ben posicionades en aquests rànquings.

De totes les crisis se’n poden extreure aspectes positius. Una de les lliçons que obtenim d’aquests tres casos és que, afortunadament, la societat espanyola cada vegada és més exigent i menys tolerant respecte a tot allò que comprometi l’ètica que ha d’acompanyar qualsevol càrrec públic i que exigeix l’assumpció de responsabilitats, cosa que ens equipara amb altres països del nostre entorn, com ara el Regne Unit o Alemanya, on també s’han produït exemples similars. Afortunadament, estem davant de males praxis aïllades dins d’un sistema que funciona amb un alt grau de rigor i qualitat. No disparin a la universitat.