Els currículums dels polítics
El pròxim camp de batalla
El mal al nostre sistema universitari no serà un simple dany col·lateral, és una càrrega pesada frontal i en profunditat
pedro1 /
No fa falta ser profeta, perquè ja està passant. El següent camp de batalla entre bona part de la classe política (deixem sempre un espai per a l’excepció) és ja la universitat, i en concret els estudis de postgrau, màsters i tesis doctorals. És una desgràcia per al conjunt de les universitats d’aquest país, el camp de batalla poques vegades decideix on ha de produir-se la batalla (si pogués opinar, probablement diria que al camp del costat). Però el mal al nostre sistema universitari no serà un simple dany col·lateral, és una càrrega pesada frontal i en profunditat. Ni els mitjans ni els opinants fan prou atenció a les víctimes veritables i nombroses de tota aquesta degradació ambiental: els milers d’estudiants que treballen de veritat, fan els treballs, són avaluats, així com els docents que es preparen les classes, les imparteixen presencialment o si no les tutoritzen via telemàtica, quan així ho preveu expressament la normativa del màster afectat. Contra el que diuen aquestes figures públiques, que es copien fins i tot les excuses, de tot el que es fa en un màster en queda traça documental, administrativa i tecnològica. No se’t canvien les notes a posteriori per art de màgia. Per exemple, si cal canviar una nota una vegada que les actes oficials estan tancades (i ho estan de manera centralitzada per la mateixa universitat afectada), hi ha un complex procediment administratiu a seguir. Cal sol·licitar l’obertura d’acta nova, produir-la electrònicament, firmar-la, etc. La porqueria segueix quan els afectats traslladen la responsabilitat “a la universitat”, així, en general i si cola, cola.
I ara hem entrat al terreny de les tesis doctorals, aquí la lleugeresa (verbal i moral) d’algun parlamentari ha batut records. Està molt severament reglamentat l’accés per part de tercers a l’arxiu de tesis doctorals, la defensa i custòdia de les quals correspon a la universitat. Hi ha un procediment complex simplement per accedir a la tesi dipositada, que no et pots emportar ni fotocopiar pel fet de demanar-la. Per això, en el cas de Pedro Sánchez, la cosa es desvia ara que la tesi existeix però va ser plagiada. La càrrega de la prova no recau sobre el senyor Sánchez, per cert, recau sobre el senyor Rivera. En seu universitària, hi ha un procediment per a això, he estat en alguns, però és llarg, tècnic, i en ocasions tediós, a part que és el tribunal que va jutjar la tesi qui va validar-ne el contingut i la forma.
Però és igual, aquests vergonyosos debats en seu parlamentària, com les comissions d’investigació en el Parlament, no busquen “la veritat”, busquen una cosa molt més de baix vol: debilitar l’altre, sembrar dubtes sobre els seus suposats principis, i en tot cas, llançar-se uns als altres l’“i tu més”. Però tranquils, encara queda el títol de batxillerat (o com es digui ara), l’EGB, i no s’ha de descartar que “s’investigui” què va fer aquest o l’altre a primària, o a la guarderia.
