La resignificació del Valle de los Caídos

Per al president del Govern, el Valle de los Caídos no pot deixar de ser un mausoleu dels “màrtirs de la croada”,per això ha d’abandonar la idea de convertir-lo en un lloc de memòries compartides tal com recomanava la comissió d’experts i com figura en una proposició de llei presentada pel Partit Socialista en el Congrés el desembre del 2017. Si no hi ha manera que aquelles pedres canviïn de significació, el que és procedent és deixar, d’una banda, la Basílica a mercè dels seus devots i transformar, de l’altra, els columbaris on jeuen més de 33.000 restes humanes en un cementiri civil.

Com que la destí del Valle està en mans de la resignificació, caldria preguntar si és possible canviar de significació un lloc que va néixer per honrar els caiguts del bàndol franquista. ¿El Valle, nascut per celebrar els caiguts d’un bàndol, pot esdevenir lloc de la memòria que recordi el sofriment de tots els espanyols?

El primer que cal dir és que la resignificació, pel que fa a llocs de la memòria, és una pràctica constant. Allà hi ha, per exemple, els camps nazis, creats com a fàbriques de mort per exterminar el poble jueu i gitano. Avui són visitats per milers de persones provinents del tot el món. Ningú va a Auschwitz a celebrar la barbàrie nazi, sinó a recordar la memòria de les víctimes. El missatge que emana d’aquests llocs pren la forma de crida a la responsabilitat dels visitants perquè construeixin un món on la barbàrie no sigui possible.  Jorge Semprún va deixar dit als joves, des de la tribuna del camp de Buchenwald, que reconeguessin en aquests camps les arrels de la nova Europa que ell no situava a Atenes, sinó “en les experiències del nazisme i de l’estalinisme contra les quals es va iniciar l’aventura de la construcció europea”.

Els camps han canviat de significació: no hi domina ja la intenció dels nazis, sinó l’experiència de les víctimes; no se’ls visita per apuntalar la barbàrie, sinó per combatre-la. Si això va passar amb els camps d’extermini, ara sacrificial de tants milions de morts, ¿com no serà possible a Cuelgamuros on el més gran obstacle és una creu, un símbol igualment resignificat? El joc de les resignificacions és imparable i la prova més a mà la tenim en el nom del lloc on està ubicat el mausoleu: es diu Cuelgamuros i, no obstant, el seu nom originari, des del segle XI, era Cuelgamoros. La desamortització, al segle XIX, va canviar aquest nom tan poc recomanable per facilitar la seva venda...

Mai més

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

La resignificació no és el problema. El realment problemàtic és que no ens posem d’acord sobre què és el que ara es vol significar. I aquesta pregunta només té una resposta. El sentit clau de qualsevol lloc de la memòria és el mai més, és a dir, la no repetició. Associem certament memòria a veritat i justícia. Sense la mirada de la víctima, en efecte, la percepció de la realitat és incompleta; i sense memòria de la injustícia, no hi ha justícia que valgui. La memòria és tot això, però només si entenem que és alguna cosa més i una cosa diferent. El que la memòria realment es proposa és mobilitzar les energies d’aquest lloc perquè la història es faci d’una altra manera. Y ¿com s’aconsegueix això? Revisant i canviant la manera de pensar i d’actuar de tots i cadascun de nosaltres. Això arriba a la política, a l’ètica, al dret, a la religió...

Doncs bé, d’entre totes aquestes eines n’hi ha una que, segons Hanna Arendt, és la més decisiva a l’hora de canviar el rumb de la història: el perdó. No ho deia per raons morals o religioses, sinó guiada per una estricta lògica racionalitat política. El perdó, en efecte, consisteix a proposar pràctiques que no siguin reacció a l’acció patida, sinó una acció alliberada de la càrrega del passat. L’expressió política del mai més és el perdó perquè a l’interrompre la lògica acció-reacció inaugura un nou temps. És el que va captar Manuel Azaña, en el seu discurs del 18 de juliol de 1938, quan ens xiuxiuejava a les generacions venidores les paraules “pau, perdó, pietat”.Ara bé, ¿estem d’acord que les pràctiques memorials no poden anar contra ningú perquè persegueixen el mai més que a tots interessa o utilitzem, més aviat, la memòria com una arma llancívola o com un esquer propagandístic? Aquest és el nus gordià que no aconseguim tallar. Per això instrumentalitzem tant la memòria sense respectar-ne el significat.