Guillem Terribas

Malgrat que la distància entre Girona i Barcelona sigui exactament la mateixa en sentit directe que a la inversa, la immensa majoria de vegades que he volgut disfrutar de la companyia del meu amic Guillem Terribas (Salt, no Girona, 1951) m’he hagut d’enfilar a un vehicle de quatre rodes o més que m’hi acostés, per després, ja junts, peregrinar, a peu, cap a un bon restaurant i parlar, parlar, i aprendre.  Aquest dijous, va ser una excepció: Guillem va descendir (o va condescendir) des de la Plaça del Vi fins a Can Fanga. ¿El motiu? La 36a edició de la Setmana del Llibre a Català li havia concedit el premi “Trajectòria” pels seus primers gairebé 40 anys al capdavant de la Llibreria 22, situada en els dos aneguets de la carrer gironí de les Hortes.

I allà, al costat de la catedral de ‘l’ou com balla’, caminaven, acompanyant-lo perquè no plorés, bona part de la seva família de sang i tinta –amb especial tendresa i protagonisme de Martina, amb qui l’avi Guillem comparteix pel·lícules i després ho explica als seus llibres. Allà hi havia Miquel Berga –el seu primer còmplice i amic–, Josep Maria Fonalleras (Fono), Imma  Merino, Eduardo Mendoza, Jorge Herralde (a qui Terribas considera el Clint Eastwood del món editorial català cap al món), el conseller Ernest Maragall,  i fins i tot el mateix i ben plantat Roger Torrent, president del Parlament i client de la 22, que va parlamentar –i més que bé– sobre l’imprescindible paper de mediador del llibreter entre l’indefens lector i els monstres ‘best-seller’ i Amazon.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Seria més que injust reduir Terribas a la simple condició d’expenedor de llibres, així com condecorar-lo amb el lletgíssim títol nobiliari d’‘activista cultural’. Ja posats, prefereixo el d’‘agitador cultural’, ja que el nostre bàrman sempre ha sabut barrejar a la coctelera les exactes dosis de lletra (ell, amb els seus, es van inventar el 1981, any del 23-F, el premi de novel·la curta Just Manuel Casero, dotat actualment amb 2.200 euros), cine (alma mater, mai sol, del Cinema Truffaut, enamorat d’Ava Gardner i del ‘Romeo y Julieta’ de Franco Zeffirelli), teatre (si Salvador Sunyer, també membre de la ‘colla pessigolla’ de Girona i ‘capo’ de Temporada Alta li oferís un paper, segur que Guillem optaria,  potser dirigit per Isabel Coixet o John Ford, per interpretar un vell llibreter d’Umberto Eco o Le Carré.) 

Autodidacte i amb cara de ximple del poble –com Sunyer–,  amb invisible boina ‘planiana’ i l’últim botó de la camisa cordant-li el coll, estic convençut que el meu amic Guillem pertany a la gairebé extinta raça dels savis (sic) que saben que l’única destinació útil de la intel·ligència és la bondat. Si no, ¿per a què?