Reconstruir l'esperança, absolutament necessari

Deu anys després de l’inici de la crisi, constatem que, lamentablement, la vida transcorre sobre el planeta bastant pitjor que el 2008. Es considera que les crisis de vegades són de vegades, tant personal com socialment: són moments d’inestabilitat que serveixen per eliminar elements tòxics i provocar reaccions saludables. Doncs bé, la crisi econòmica que hem viscut no ha generat res de bo; al contrari, ha agreujat les tendències perilloses i ha creat més inseguretat.

Vegem-ho: gran creixement, al món, i també al nostre país, de la desigualtat econòmica. Els rics són avui més rics, els pobres molt més pobres i més nombrosos; massa persones s’han beneficiat de la crisi. La desigualtat sempre genera violència i confrontació, i per tant inseguretat; no es pot demanar a algú a qui se li neguen unes condicions de vida dignes que simplement es resigni i calli; i per tant, la confrontació i la inseguretat han augmentat. Però ja no es tracta únicament de la inseguretat en els espais públics; és sobretot en les nostres ments que s’ha instal·lat, revertint el procés dels anys anteriors, en els quals la tendència havia sigut de més progrés i més benestar.

La víctima més gran de la crisi ha sigut la pèrdua de confiança en les nostres formes de vida, en la creença que vivíem en un sistema que presentava defectes, per descomptat, però que permetia una millora econòmica, una justícia més gran, un millor nivell cultural. I que això continuaria, potser amb moments d’acceleració o de retrocés, però que ja era un camí sense retorn. Això crèiem encara fa només una dècada. Lamentablement, el panorama que se’ns presenta avui és el contrari.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hi ha encara més víctimes de la crisi: la confiança en la democràcia, en els governants, en les institucions, ha quedat també fortament colpejada; s’han trencat les adhesions cegues als partits polítics, però també la confiança en els bancs, en els llocs de treball, en les inversions, en les propietats. En una paraula, la confiança en la humanitat i en la seva capacitat de millorar.

Atenció, la història ens mostra que quan s’imagina el futur com pitjor que el present, la tendència política i social majoritària no sol ser llançar-se cap endavant per reconstruir les possibilitats perdudes, sinó aferrar-se a l’ahir per no perdre el poc que encara tenim. L’evolució política actual al món està seguint aquesta pauta, que no augura res de nou. La inseguretat, la por, ens converteixen en conservadors, ens porten a la desconfiança, al tancament de cada grup social en si mateix, lluny de la solidaritat i l’obertura de les èpoques de progrés. Sabem les tràgiques conseqüències que pot suposar tot això. Al nostre país encara no estem al caire d’aquest abisme: elegim governants que sàpiguen trobar altres camins, que ens allunyin de les situacions de crisi com la que hem viscut. Que sàpiguen reconstruir l’esperança, avui absolutament necessària.