Una boirina silenciosa

Lamort voluntària constitueix un tabú des de temps immemorial. A la Grècia clàssica es tallava la mà del suïcida i s’enterrava a part, i els funerals solien ser secrets i nocturns, en un clar antecedent precristià de la prohibició, adoptada a l’edat mitjana, d’inhumar els seus cossos a terra sagrat. Se’ls tractava com a criminals. Els seus cadàvers es llançaven als abocadors o s’enterraven a les cruïlles dels camins o bé en llocs inaccessibles. Per dir-ho d’alguna manera, aquestes pràctiques constituïen una espècie de conjur enfront d’un acte considerat contra natura: si els déus o l’atzar concedeixen el do de la vida, només seria acceptable sortir-ne per la mateixa porta.

Fins i tot parlar sobre l’assumpte resulta incòmode. Els familiars tendeixen a posar terra per sobre a causa del’estigma que persegueix qui es treu la vida i el seu cercle més pròxim, una màcula que ve de lluny. L’escriptor i poeta Ramón Andrés explica a l’assaig ‘Història del suïcidi a occident’, revisat i reeditat fa un parell d’anys sota el títol ‘Semper dolens' (Acantilado), un clàssic imprescindible sobre la matèria, explica, dic, que els familiars ja ho ocultaven en la baixa edat mitjana per la senzilla raó que els béns del suïcida es confiscaven i anaven a les arques del senyor de les terres o del monarca. Alfons X el Sabi així ho va decretar; si algú es mata, “heu de prendre tot el que és seu per al Rei”.

La qüestió també pateix cert ostracisme en els mitjans de comunicació. ¿Què hem de fer davant del suïcidi d’un famós? ¿Passar-hi de puntetes? ¿Es va haver de silenciar, per exemple, que l’exdirigent de Caja Madrid Miguel Blesa, implicat en diversos escàndols financers, es va treure la vida en una finca de Còrdova fa un parell d’estius? Existeix el temor fundat que aquest tipus de notícies produeixin una mena de contagi en les persones amb certa propensió. ¿Què hem de fer, doncs? Seria molt necessari que el projecte del Govern per a la prevenció del suïcidi inclogui directrius concretes per als informants. Primer suggerència: no comunicar mai el mètode que s’ha fet servir.

Va ser la ministra de Sanitat dimissionària, Carmen Montón, qui va anunciar el pla el 7 de setembre, en vigílies del Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, celebrat aquest dilluns, i coincidint en el temps amb les anomalies sobre el seu màster (¿què dimonis passa en aquest país amb els màsters?). En qualsevol cas, seria desitjable que la renúncia no malmetés el projecte contra el suïcidi, una epidèmia silenciosa que causa a Espanya una mitjana de 3.600 morts a l’any (35.000 en l’última dècada), el doble que els accidents de trànsit.

L’esbós respon a una iniciativa llançada el 2013 perl’Organització Mundial de la Salud (OMS) amb l’objectiu de reduir un 10% la taxa global de suïcidis al planeta (800.000 a l’any) de cara al 2020. En l’exercici de les comparacions, Espanya, amb 8,7 suïcidis per 100.000 habitants, no surt massa malparada, però la preocupació rau en el fet que la xifra està estancada des de fa anys. No retrocedeix.

Resulta impossible explicar per què se suïciden les persones. ¿Motius? La depressió, l’alcoholisme, el maltractament, els abusos sexuals a la infància, l’assetjament escolar, els antecedents familiars, la ruïna econòmica... Existeixen circumstàncies que predisposen i persones més vulnerables, però no un patró exacte i únic. S’ha avançat poquíssim en la comprensió científica del fenomen i en el tractament que cal seguir, i per això la necessitat de fer-li front mitjançant un pla de xoc basat fonamentalment en la detecció precoç.

Notícies relacionades

"Els suïcides no volen morir, només deixar de patir"

El Govern aprovarà una estratègia de prevenció contra els suïcidis

Per circumstàncies que no venen al cas, he pogut estudiar una mica la qüestió en els últims cinc anys, i tots, absolutament tots els psiquiatres i tècnics consultats coincideixen a assenyalar que la majoria dels qui intenten treure’s la vida solen donar pistes sobre les seves intencions, indicis de vegades subtilíssims que als profans poden passar-nos per alt. ¿Podria el pla divulgar pautes per a la detecció? Rares vegades el suïcidi respon a un acte impulsiu; sol ser premeditat en el temps. La clau està en parlar, parlar, parlar fins a la sacietat, i enfront del mínim dubte o senyal d’angoixa acudir a l’especialista.

Existeixen també mites espuris entorn de la decisió fatal de treure’s la vida que una informació veraç ajudaria a erradicar. Aquest halo romàntic, heretat del segle XIX, de reivindicar el suïcidi com un acte d’afirmació del jo. O certa pàtina de superioritat que van voler imprimir-li els existencialistes, Jaspers, Sartre, Camus, d’objectivar-lo com l’única sortida a l’absurd de la vida, d’equiparar-lo com l’acte de llibertat i valentia més antic de la humanitat. I és fals (compte, no estem parlant de l’eutanàsia, sinó de la desesperació). Ho asseguren els qui més en saben: no hi ha subjecte més acorralat que qui se suïcida.