#SerActriuÉs

Escrivia Nerea Barjola a 'Microfísica sexista del poder' que el silenci al voltant de les agressions sexuals manté l’amenaça sexual dins del terreny de les pors individuals. Precisament, la importància dels testimonis recollits sota etiquetes com #MeToo o #Cuéntalo ha sigut la creació d’una memòria col·lectiva sobre les agressions sexuals que permet abordar-les com el que són, un instrument per a la consolidació i pervivència d’un projecte polític sexista, i no com una successió de casos aïllats.

Una vegada obert el meló, la pregunta que moltes feministes es van fer va ser: ¿I ara què? Una qüestió urgent, si pensem en el cas del comediant Louis C. K., acusat d’assetjament sexual. Ja ha reaparegut en un escenari, sense que s’hagin refermat les mesures per evitar que casos com el seu succeeixin en el futur, ni que hagi conclòs el procés de reparació de totes les supervivents.

Apropiació catalana del #MeToo

És per tot això que la campanya #SerActriuÉs resulta tan interessant. Impulsada per l’actriu Júlia Barceló, recull en xarxes socials casos de sexisme, discriminació per edat, dificultats de conciliació, assetjament sexual i objectivació viscuts per actrius catalanes. Significa una apropiació catalana del #MeToo i això és rellevant. Un dels grans dubtes entorn del moviment era com prendria forma lluny de Hollywood.

En una època en què es desprestigia el feminisme despatxant-lo com un caprici identitari que dificulta donar resposta a les necessitats d’una classe obrera cada vegada més precaritzada, #SerActriuÉs desmenteix la premissa, explicant-nos els efectes del sexisme en les carreres professionals de les actrius. Així, situa el gènere com un element fonamental per entendre els efectes de les desigualtats laborals sobre els individus.

La iniciativa va néixer després que es conegués la dimissió de Lluís Pasqual com a director del Teatre Lliure. La dimissió va ser propiciada per la denúncia de l’actriu Andrea Ros, recolzada pel Col·lectiu Dones i Cultura, que el va acusar de tracte vexatori cap als seus empleats i va reclamar una direcció per a la institució que fos jove i feminista. Poc després, treballadors del Lliure van sol·licitar un estudi de riscos psicosocials.

Notícies relacionades

Lluís Pasqual dimiteix com a director del Teatre Lliure després de les acusacions de despotisme

Twitter era una cerveseria de Múnic

El 'cas Pasqual' ha servit per debatre sobre processos de selecció en els equipaments culturals, però també sobre la necessitatd’abandonar mètodes de direcció basats a maltractar els artistes, o sobre el monopoli de les institucions i de la creació artística per part d’homes blancs d’edat avançada. Tot això, en un sector, el de l’actuació, que és altament competitiu i que es mou entre la precarietat i la fama. Els testimonis recollits per #SerActriuÉs ens ajuden a entendre com aquestes qüestions prenen forma en el dia a dia.

Aquest divendres, el ple del Patronat del Teatre Lliure va decidir convocar un concurs públic per escollir el relleu de Pasqual. Sens dubte, és una victòria de professionals com Ros. Però, tal com ens mostren els seus mateixos testimonis, queda molt camí per recórrer.