Joves esportistes estressats

Dos estudis publicats als EUA afirmen que l’esport d’alta intensitat en menors augmenta l’estrès infantil. Des de la mirada clínica, l’estrès és una cosa dolorosa, relacionada amb les emocions negatives, sinònim d’ansietat o nervis. També s’entén com una resposta adaptativa a situacions d’alta exigència; una «activació positiva» que ajuda a millorar. Segons la persona, una mateixa demanda externa es percep com un repte positiu que ajuda, o com una amenaça que ensorra, fa abandonar o, pitjor encara, emmalaltir.

L’estrès és capital en la psicologia de l’esport. Ben gestionat, fa que l’esportista aconsegueixi bons resultats. L’alt rendiment està sotmès a moltes pressions i ha de superar reptes diàriament. Però vull referir-me avui als errors del sistema social que provoquen estrès negatiu, sobretot en l’etapa formativa. Passejant pels camps d’esport veiem pares, mares i entrenadors excitats que renyen els nens per haver errat un xut o insulten els nens de l’equip contrari, com si fossin els enemics de la família. D’altres tenen la ment lúcida i motiven bé els nois.

En la vida hi ha moments per a tot: una edat per disfrutar i altres per aprendre a competir, a esforçar-se o a saber guanyar i perdre. Els joves també aprenen a activar-se i a afrontar les frustracions. En cap activitat com l’esport es perd tantes vegades... ni hi ha tantes oportunitats per tornar a intentar-ho. Els adults són els responsables d’ensenyar-los a reconèixer les mateixes potencialitats i limitacions; i a automotivar-se: és la capacitat d’autodeterminació. Molts pares es «projecten» en els fills: atribueixen als altres les mateixes il·lusions o carències. Res pitjor per educar els nens: ells han de trobar i seguir el seu propi camí.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Als EUA va ser famós el cas de Maddy Hollis. Vaig tractar de prop amics d’aquesta noia de 19 anys, excel·lent estudiant i campiona d’atletisme de la Universitat de Pennsilvània. L’any passat la periodista Kate Fagan li va dedicar un llibre (What made Maddy run: The secret struggles and tragic death of an all-american teen). Un bon dia Maddy va deixar una carta als seus pares en què explicava el seu patiment i es va llançar des d’un gratacel. No va poder aguantar les pressions d’un sistema que només exigeix treure bones notes, aconseguir una beca, ser campiona i la número u als EUA. No els va acusar; només els va pregar que expliquessin el seu cas a la premsa perquè altres famílies no caiguessin en la mateixa trampa: deixar-se arrossegar per un sistema social pervers. Li van fer cas.

Però molts mitjans van reprendre una altra vegada el cas des de la mirada clínica, preguntant-se: ¿com és que Maddy patia una depressió i no se’n va adonar ningú? No obstant, les preguntes haurien de ser: ¿per què molts joves, malgrat fer esport, deambulen perduts i sense sentit? ¿Com els eduquem, especialment en l’esport? ¿Què n’esperem, d’ells?