Acollonit 2.0

Estic segur que els lectors cinèfils recordaran la pel·lícula ‘El show de Truman’,on l’inefable Jim Carrey donava vida a un personatge que prova d’escapar-se del ‘reality’ en el qual l’havien ficat sense previ avís. La pel·lícula ja té 20 anys, però crec que va anticipar alguna cosa del que avui ens està passant: estem envoltats de ficció per tot arreu, de farsa, d’impostura, d’exhibicionisme; i formem part d’un espectacle. El plató de fa dues dècades era televisiu, avui és digital, i tots dos es retroalimenten. Però és que a sobre ens intenten fer viure tan de pressa que conceptes com ara reflexió o pausa comencen a sonar antics, o inútils. I ja no parlem dels matisos o la discrepància, perquè el que es porta és la tribu.

El pitjor de tot és que aquest frenesí induït de la hiperconnexió permanent i el mar de bombolles que s’ignoren entre si ho ha contaminat tot, començant per la política, naturalment; i així ens va, tot i que també és cert que la propensió al sectarisme i a considerar enemics els adversaris beu d’una de llarga i fecunda tradició pàtria (que cadascú pensi en la pàtria que vulgui, a hores d’ara no vull més embolics).

De tota manera, abans que em crucifiquin o m’excomuniquin al crit d’“¡analògic!”, només vull aclarir que no estic disparant contra la revolució digital que ens ha proporcionat unes eines d’informació i de comunicació absolutament brutals. Fa temps que em vaig convèncer que el naixement d’internet és comparable al descobriment del foc, o de la roda, però això és com els ganivets: pots tallar la carn o pots carregar-te el veí. O com les idees, que deixen de ser respectables quan proves d’imposar-les per la força.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En qualsevol cas, tinc molt clar que ens xuten –o ens deixem xutar– una quantitat d’impactes tan gran que la digestió resulta impossible; i com que res d’això és casual, sinó que té pares –i mares (tampoc en això voldria ficar la pota)–, ja em diran si no ens hem convertit en una espècie de ‘generació Truman’. El gran aparador global de les xarxes pot mostrar imatges o compartir històries molt interessants, però té una deriva malaltissa contra la qual no sé si existeix vacuna.

Una psicoanalista francesa em va explicar l’altre dia a la ràdio que alguna pacient seva ja només es mou a ritme de ‘likes’, que el seu estat d’ànim varia en funció dels ecos que li arriben per la xarxa. No vol ni parella, ni fills, ni res; únicament li interessa ser reconeguda –i estimada– a internet. Igual m’estic fent gran, però a mi aquestes històries m’acolloneixen.