Dues mirades
Presó i teatre
El teatre ha sigut i és política, és la seva essència, sempre que no pensem en les comèdies de tresillo (i encara seria discutible)
z0uvtz6dzqpfjexksdaqa1100 /
No sé si recorden l’article que van publicar a 'Le Monde', fa uns mesos, escriptors tan reconeguts com ara Saviano, Pennac i De Luca. Denunciaven l’empresonament dels líders catalansi deien que els tocava "defensar els ciutadans europeus empresonats per fidelitat a les seves paraules". I acabaven així: "Les opinions i les conviccions es discuteixen, però no s’empresonen".
Un escenògraf i un figurinista van dir el mateix, fa uns dies, mentre saludaven després de la funció de La Fura dels Baus al Teatro Real de Madrid. Ni anaven "abillats de groc", com he llegit en algun lloc, ni tampoc desafiaven la idea (un tòpic) que en un escenari no hi pot haver groc. Hi havia, això sí, el groc discret d’un llaç al pit. Res més. En defensa de la dignitat democràtica i en exercici de la seva llibertat d’expressió.
La disculpa del director de La Fura no és humiliant perquè es disculpi d’un acte que hauria de defensar, sinó perquè al·lega que no es pot barrejar política i teatre. ¿Com que no? El teatre ha sigut i és política, és la seva essència, sempre que no pensem en les comèdies de tresillo (i encara seria discutible). Com ha dit Alfons Flores, l’escenògraf, "no som extraterrestres". Sí que ho és Àlex Ollé, el director, per qui "la cultura és un patrimoni de tothom" i, en conseqüència, ha de ser neutra, tova i apolítica. Justament el contrari del que La Fura dels Baus va ser durant tant temps.
