Apoteosi de la postveritat i mediació internacional

Entrevistat per una emissora radiofònica d’àmbit estatal, Pablo Casado s’ha despatxat a gust afirmant que no es pot dialogar amb el sobiranisme català “amb una pistola a sobre de la taula”. Literalment: La cara d’incredulitat de l’entrevistador, poc sospitós de simpatitzant independentista, era tot un poema. L’afirmació és repugnant: demostra un nivell d’intel·ligència imperceptible, un registre ètic lamentable i un respecte a la veritat nul.

Casado es mostra com a alumne avantatjat de Donald Trump, immers en un exercici de pura apoteosi de la 'postveritat’. Però més enllà de la valoració que es pugui fer d’aquest tipus d’intervencions el realment significatiu és el que significa en termes polítics. Es tracta, en definitiva, d’una mostra més de la carrera entre Albert Rivera i Casado per ocupar l’espai del nacionalisme espanyol més dur, essencialista i conservador. Carrera observada amb complaent mirada pel mascle alfa de la dreta espanyola: José María Aznar.

Però podria ser que, abandonant la moderació, estiguin regalant a Pedro Sánchez la centralitat política espanyola. Per més reserves que es puguin expressar sobre les enquestes, l’última entrega del CIS marca aquesta tendència. Encara que només sigui pel fet que l’estratègia de la tensió sembla haver trobat el seu sostre. Si això fos cert, insistir en la dialèctica del xoc només pot servir per fidelitzar els incondicionals, però no per ocupar el 'Main Street' de la política. A Madrid i a Barcelona.

I, Barcelona serà, precisament, l’espai de màxima densitat política catalana el pròxim any. Per dues raons. En primer lloc, perquè incomprensiblement el president Quim Torra va renunciar d’entrada a liderar la política catalana des de la Generalitat. I, en segon lloc, perquè en el nou ordre mundial els centres urbans globals com la Barcelona metropolitana cada vegada són més rellevants. Les metròpolis globals guanyen el pes que perden els estats nacionals tradicionals.

És un fet que Ada Colau encara sembla no haver entès, però que Manuel Valls i sobretot Ernest Maragall tenen molt clar. Precisament per això, tot apunta que la batalla central en les municipals del 2019 serà entre Valls, el republicà francès reciclat en dinàstic catalanoespanyol, i Maragall, el sobiranista republicà i d’esquerres procedent del socialisme catalanista.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Mentrestant, l’espai per al pensament màgic en el camp del sobiranisme es va estrenyent. Al llibre escrit a partir de converses amb Olivier Mouton, l’expresident Carles Puigdemont afirma que la solució al contenciós entre Catalunya i Espanya passa per un diàleg tutelat per Europa i un nou referèndum.

Per això mateix, no ha de sorprendre que hi hagi un acord entre ERC i JxCat per activar la vida del Parlament. Mentre les enquestes públiques i privades augurin hegemonia electoral al PSOE a Espanya i a ERC a Catalunya, ningú a Catalunya no forçarà eleccions. No abans dels judicis als líders independentistes, ni abans de les municipals i les europees.