Una política visionària

La setmana passada va començar el procés d’elaboració de la Visió 2030, una mena d’estratègia per a la cooperació internacional de la Generalitat, que l’orienti durant els pròxims anys. En un ambient polític tan insuportablement curtterminista (i no em refereixo només al català), que algun departament decideixi projectar-se més enllà de l’hora de l’entrepà és per si mateix una bona notícia. Sobretot en un tema tan repetit i posat en dubte com el de la cooperació, que encara ha de continuar explicant per què existeix.

Vint-i-dues sessions, espais autoorganitzats dins i fora de Catalunya i un espai virtual per a la ciutadania, tot un desplegament de possibilitats de participació de la societat civil per aplegar idees i donar forma a aquesta política pública. És cert que fa una mica de vertigen el calendari de tot just dos mesos que es planteja, amb una agenda plena de preguntes existencials per a la cooperació: ¿com  aconseguirem noves formes de finançament?, ¿com es dona entrada a altres dimensions, com l’esport o la cultura?, ¿com fem més i millor investigació en el camp del desenvolupament?, o ¿com es coordinen i complementen les diferents administracions que participen del sistema de cooperacions catalanes? En principi, aquesta visió ha de ser un referent per a la Generalitat, però el més recomanable és que s’hi afegeixin, la construeixin i la comparteixin els més de 200 municipis i diputacions que des d’aquest petit país contribueixen a la justícia global.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Això seria una altra bona notícia més, com ho seria que, a més de la societat civil, el sistema de partits polítics s’interessés pel tema, no només a l’hora de sancionar-lo o no des del seu escó al Parlament, arran de l’estratègia decidida amb els últims tuits. Que una cosa així, una visió a més de 10 anys vista, comencés a donar forma a les nostres agendes polítiques ens donaria una mica de marge i alè per actuar davant dels grans temes que tenim a sobre de la taula. També per entendre la interconnexió que tenen entre ells, local i global, com ens proposen els Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides, el marc en el qual es dissenya aquesta Visió 2030. La globalització dels drets humans és encara una assignatura pendent, en un context en el que la lectura comercial i de seguretat s’està imposant a marxes forçades per explicar el camí del món actual i les estratègies a seguir. Tenim un Acord de París o una Nova Agenda Urbana, per combatre el canvi climàtic i fer ciutats més inclusives, però la realitat la continuen dominant els mercats  i la lògica acumulativa, que en aquestes mirades polítiques miops campen al seu aire. Digueu el que vulgueu en les vostres cimeres, nosaltres seguim amb el dièsel i els desallotjaments. ¿Qui ha dit que tenim responsabilitats sobre els drets humans fora de les nostres fronteres? I sobretot, ¿això serveix per guanyar les eleccions a Andalusia?

Sort i encerts al procés, ho necessitem.