IDEES
La conquesta de l'espai des de la intimitat
first-man
La conquesta de l’espai des de la intimitat, en concret des del dol. Em crida molt l’atenció que algunes de les pel·lícules de ciència-ficció més importants dels últims anys tinguin aquest plantejament. Passa per exemple a Gravity (2013), d’Alfonso Cuarón. O a La llegada (2016), de Denis Villeneuve. I, tot i que no és una pel·lícula canònica de ciència-ficció al recrear un esdeveniment real, passa també a First Man (El primer home) (2018), el film de Damien Chazelle sobre Neil Armstrong i el seu viatge a la Lluna (estrena l’11 d’octubre).
Com fessin Cuarón i Villeneuve, el director de La La Land (2016) explora a la seva nova i extraordinària pel·lícula l’immens, el desconegut, des del que és íntim, personal, emocional. En concret, des de la impossibilitat d’Armstrong de seguir amb la seva vida després de perdre una filla. I, com als seus col·legues, a Chazelle no li importa tant l’èpica de la missió espacial (una cosa significativa en el seu cas perquè aborda un orgullós capítol de la història dels Estats Units) com el procés interior de la persona que l’emprèn.
Es tracta d’un procés duríssim que casualment (o potser no, per això aquesta columna) té com a punt de partida en totes aquestes pel·lícules una de les coses més doloroses, potser la que més, que li poden passar a l’ésser humà: perdre per sempre una persona estimada. Entenguin-me, no parlo de pel·lícules que utilitzin efectismes melodramàtics puntuals o tramposos per tocar la fibra. Parlo de pel·lícules en les quals aquesta tristesa, aquest dol, aquesta incapacitat de trobar sentit a l’existència es converteixen en el motor del relat i ho envaeixen tot, fins i tot el tractament visual de la història (d’altra banda, pur Terrence Malick, l’acostament del qual a les relacions afectives, sentimentals i familiars, ha determinat formal i estèticament el cine del segle XXI). No sé si hi ha una resposta exacta a aquesta tendència (si és que es pot parlar de tendència). Segur que n’hi ha moltes, de les més profundes a les més industrials. Però, amb el risc de sonar cursi, m’agrada creure que el cine combat així, amb aquestes històries més humanes que heroiques, la insensibilització general, la sensació que tant se’ns en dona tot.
