El reino

Fa una mica més de dos anys vaig rebre un missatge al mòbil de l’actor Antonio de la Torre. S’acabava d’estrenar 'Tarde para la ira', la meravellosa primera pel·lícula de Raúl Arévalo com a director i amb De la Torre com a protagonista. L’èxit va ser brutal. Però ell ja estava en una altra batalla la tarda que va enviar el missatge. Estava obsessionat a tirar endavant un altre projecte amb el director Rodrigo Sorogoyen: la primera gran pel·lícula sobre la corrupció del nostre país. De la Torre em va enviar la primera versió del guió que estava elaborant Isabel Peña, una professional del sector que malgrat la seva joventut ja ha rebut diversos premis per treballs previs.

Durant mesos i mesos Sorogoyen, Peña i De la Torre van treballar en aquest guió reunint-se amb desenes de persones que els van ajudar a donar veracitat i consistència al retrat contemporani de l’actualitat dels últims anys. El resultat d’aquest impressionant treball de documentació es pot veure des d’aquest divendres als cines de tot Espanya. Poques llicències poètiques en una cinta en la qual sí que poden trobar centenars de referències a la vida real. Explica Sorogoyen que han hagut d’autolimitar-se en la selecció perquè algunes escenes gairebé podrien semblar una exageració. Segurament els haurien acusat de gir de guió forçat pel fet d’haver empresonat un polític per corrupció a la mateixa presó que ell mateix havia inaugurat anys abans. No apareix a la pel·lícula per pudor dels seus creadors. Però això va passar a la vida real: ¿recordenFrancisco Granados?

Notícies relacionades

Rodrigo Sorogoyen: «Suposo que tenim els polítics que ens mereixem»

'El reino': vertigen i corrupció

L’altre gran repte era que el tema central, la corrupció, quedés desfasat i hagués deixat de ser una preocupació per als ciutadans. Cosa que, com saben, no ha passat. La idea de Sorogoyen era des del principi mostrar la impunitat dels corruptes, la seva caiguda quan passa i la perpetuació d’un sistema que va més enllà de sigles i cognoms: “Els reis cauen, els regnes es perpetuen”. Però també pretén posar davant del mirall les contradiccions de l’ésser humà que s’autoenganya normalitzant el robatori de diners públics i que en el fons només pretén sobreviure als altres companys de partit en una lluita de poder acarnissada.

En l’espectacular hi càsting hi trobem, entre altres, la fascinant Barbara Lennie, que interpreta una periodista, Ana Wagner que, segons el director, pretenia ser una barreja d’Esperanza Aguirre i Susana Díaz però li ha sortit més semblant a Cospedal. I què dir del gran cap del partit, intrerpretat pel sublim Josep Maria Pou. Si poden vagin al cine. Estaran veient un informatiu cruent, real i necessari durant dues hores. Un sa exercici que ens fa millors com a país disposat a mostrar les nostres vergonyes a la pantalla gran. Potser per no repetir-les.