El difícil però necessari art de repreguntar

En aquesta fatiga comunicativa que vivim, atrapats entre la paradoxa d’un creixement dels canals de comunicació directa en paral·lel al creixement de la sospita sobre la veracitat dels missatges emesos, llegeixoJoan Julibert al seu últim llibre ‘El poder de la mentida’ (Saldonar, 2018) que més que posar el focus sobre les ‘fake news’ hauríem de centrar-nos a distingir a quins interessos serveixen. Per descomptat. No m’agrada que m’intentin manipular, però... si ja som grandets per adonar-nos-en, ¿perquè seguim caient en la trampa? He apagat la ràdio moltes vegades per no tornar a sentir el mateix tall de veu, amb context o sense, que serveix a un relat determinat, però no sé si a alguna cosa més.

Periodisme de declaracions

Sovint trobo a faltar la repregunta. ¿Però què ens està passant? ¿Com pot ser que estiguem acceptant contínuament missatges contradictoris sense que ningú aixequi la mà i demani “amb tots els respectes” un aclariment, que posi en evidència les contradiccions o omissions interessades? ¡Hem de poder fer-ho! Fa anys que ens admirem de la contundència (que quan convé aquí confonem amb agressivitat) dels entrevistadors anglesos. Tenim els professionals adequats per fer-ho, però sento que pocs ho fan. L’anomenat periodisme de declaracions, contradeclaracions o, encara pitjor, el que es basa en el "i tu més", les arengues mitineres, els tuits publicats o esborrats, dona grans titulars, però, ¿aporta alguna cosa?

L’altre dia, parlant amb un alt càrrec del Govern, em vaig trobar prou còmoda com per dir-li què em semblava la situació actual (ell me n’havia demanat l’opinió) i li vaig explicar com m’entristia escoltar missatges públics que sabia del cert que privadament eren altres, o proclamar rotunditats que se saben impossibles de dur a terme. Amablement va acceptar el comentari, però em va dir que no s‘hi podia fer res. I jo no vaig saber repreguntar, per empatia o per incapacitat. ¿Com que no? Una cosa és que acceptem l’existència dels registres del llenguatge i els nivells de confiança, i l’altra és que arribem a justificar dir una cosa en privat i una altra de diferent en públic per sistema. Hi ha qui s’escuda dient que estem en una batalla semàntica, però jo no vull camps de batalla de paraules sinó camps de cultiu de propostes. ¿Per què ens deixem dir en una roda de premsa que hi ha bombes intel·ligents i que podem vendre armes tranquil·lament a l’Aràbia Saudita perquè no produeixen “danys col·laterals”? ¿Segur que un xat de 6.000 servidors públics és una conversa privada? Sens dubte hem avançat des de les compareixences de plasma de Rajoy, però encara hi ha molta feina per fer. L’espiral del silenci ha sigut substituïda per l’espiral de l’absurd. I contra l’absurd, només hi ha estupefacció.

Notícies relacionades

¿Què m'estàs explicant?

Borrell diu que les bombes que s'enviaran a l'Aràbia Saudita no produeixen efectes col·laterals

Em fa gràcia quan es diu d’algú que “va ser sempre fidel a les seves idees”. No es tracta, afortunadament, d’una qüestió de tossuderia, d’incapacitat de canviar d’opinió sinó, al contrari, de fidelitat a uns ideals, de persones lliures i compromeses, que no repeteixen consignes, sinó que pensen per si mateixes. Tinc la sort, i vull creure que no soc l’única, de tenir al meu voltant gent de pensament lliure, que és capaç d’empatitzar i de distingir quan li estan fent passar bou per bèstia grossa, que és capaç d’expressar-ho i fins i tot alguns que tenen altaveus públics en els mitjans per fer-ho. És gent que construeix pensament crític. No obstant, em sembla que com a societat estem perdent en el joc de les hegemonies comunicatives delsrelats construïts a mida, un joc que, a més, cada vegada dona l’esquena a més gent. I les distàncies es van fent més profundes, quant al paper dels mitjans, la cohesió social i la participació política. Crec que no ens podem permetre el luxe d’agreujar aquesta distància, perquè els únics que guanyaran són els que tenen interès a mantenir el poder, sovint lligat a interessos econòmics –ja no diguem a nivell internacional–, i segur en detriment dels menys afavorits.

De vegades he sentit dir que la carrera de periodisme no faria falta, que a la universitat s’adquirirà coneixements sobre les matèries i que la resta és ofici. Estic d’acord a mitges. És evident que sempre necessitem periodistes informats, amb el màxim de coneixements possibles i de capacitat per posar-los en relació en història, economia, literatura, política i què sé jo. Però remarco que en aquests moments necessitem periodistes valents en tots els mitjans, que no juguin amb el valor de la paraula. (I mitjans que els cobreixin quan ho facin, clar). Companys periodistes, sabem que sou allà, aixequeu la mà per nosaltres.