Les aparences

Si cités tots els que han sortit en la premsa, aquest article s’inundaria de noms. Em refereixo als casos de polítics i polítiques amb currículums inflats, falsejats, tunejats, des d’avui fins que va començar la democràcia (la del 77, no la d’Atenes). N’hi ha de tots els colors, en totes les administracions, en càrrecs de major i menor responsabilitat. “Aparentar –m’ho va dir un amic per telèfon–, aquest és un país on el que importa és aparentar”. ¿Recorden aquell ‘hidalgo’ del ‘Buscón’ de Quevedo, que es posava molles de pa a la barba per fer veure que havia menjat? Els retocs en el currículum són l’equivalent d’aquelles engrunes. Un mort de gana no és qui no té res per menjar, sinó qui es mor per menjar el que no té. Amb la seva mandíbula desencaixada, el Carpanta de les historietes d’Escobar  era més noble que l’‘hidalgo’ del 'Buscón’. Qui s’ha entregat a la hipocresia social s’escampa pa a la roba perquè sembli el que no és. El que portava Carpanta a la pitrera no eren restes de menjar, sinó una corbata de llacet perquè es veiés a tota hora el que de veritat era. D’acord, vivia desmaiat, però volia que el món fos un lloc elegant, i per això mai va renunciar al seu coll dur, a la seva corbata de llacet, al seu barret arrugat. No sé si en un país lliure Carpanta hagués votat un ‘hidalgo’ com el del ‘Buscón’, no sé si s’hagués sentit representat per un tio capaç de mentir-li en el que més necessitava.

Estudiar, tenir una formació, cadascú la que cregui adequada en el seu camí o en els seus somnis, és el que més es necessita per tirar endavant. Els nostres pares ens ho van ficar al cap a cops de martell, amb la flama d’un bufador, amb el pal de fregar: esforça’t i estudia perquè ningú et regalarà res. El polític que omple els seus estudis en el seu currículum està usurpant el treball i el sacrifici de qui ha aconseguit el poc que té amb el seu propi esforç perquè esperava una cosa millor de la vida i creia que calia intentar-ho. I a més d’enganyar-lo, ha embrutat el seu vot traint la seva confiança, asseient-se a cavall sobre la democràcia. La democràcia és abans que res un somni i els somnis s’alimenten de confiança (a aquesta confiança també se li diu creences, esperança, conviccions, ideologia). Algú que menysprea això i a sobre ho fa des d’una situació de privilegi està burlant-se de qui, per exemple, va estudiar i va aconseguir els seus títols treballant durant el dia per anar a classe a la nit, clavant els colzes els diumenges, en qualsevol estona lliure. Una vegada el món va ser així. Ser ‘pijo’ estava proscrit. S’espera d’un polític, d’un governant, que lluiti tant com pugui perquè hi hagi un bon sistema de beques i que la gent pugui tenir títols de veritat, no que s’inventi títols falsos per a ell i que la gent es quedi sense beques. ¿Què se’n va fer d’aquella gent que quan finalment obtenia el seu títol, en comptes d’emmarcar-lo, el guardava per pudor en un calaix per no ser més que ningú? Ves a saber. Avui manen els ‘pijos’, són a tot arreu.