Europa no va ser suficient

Si alguna cosa ha demostrat el referèndum sobre el canvi de nom del’Antiga República Iugoslava de Macedònia ha sigut la incapacitat d’atracció entre la ciutadania del projecte europeu. Aquesta consulta se celebrava amb l’objectiu de reafirmar la legitimitat dels Acords de Prespa, firmats el mes de juny passat entre Grècia i Macedònia després de tres dècades de bloqueig de les negociacions.L’alta abstenció, per sobre del 60%, fa prou complicat assolir dues terceres parts del Parlament, pas imprescindible per procedir a la modificació constitucional que requereix el canvi de nom.

Ni una intensa iniciativa diplomàtica desplegada durant les setmanes prèvies a la consulta per part de la Unió Europea, els Estats Units i l’OTAN ha aconseguit mobilitzar el vot. Ni l’adhesió a les estructures euroatlàntiques ha demostrat ser prou atractiva per a una població exhausta que només recorda Brussel·les en aquestes ocasions. Per la seva part, un paper important en la desmobilització l’ha tingut la desconnexió entre la ciutadania i els seus representants, allunyats de les preocupacions i necessitats reals de la població i desplegant una campanya rebuscada i tímida en la qual ni tan sols hi apareixia el nom de Macedònia del Nord. Això s’ha notat especialment entre els joves, però també en la població albanomacedònia, els grans oblidats de la campanya, perquè es donava per descomptat el seu recolzament.

La proximitat dels comicis grecs durant la primavera del 2019 i la desconfiança sobre si el futur Govern grec recolzaria l’Acord de Prespa amb un Tsipras molt debilitat també podrien haver jugat el seu paper entre els detractors del referèndum. L’absència de depuració del cens des de l’any 2002, les altes taxes d’emigració,  la poca inscripció en els registres exteriors per exercir el vot (tot just 3.000), o la inexistent ingerència russa no poden ser l’excusa perfecta per justificar l’anomia demostrada pels macedonis.

Del resultat del referèndum se’n poden extreure diverses conclusions i cap d’elles optimista. Sembla inevitable una convocatòria electoral. Malgrat la contundència dels sís, per sobre del 90%, la baixa participació li resta capacitat de pressió cap a la resta dels grups parlamentaris i, per tant, assolir prou majoria per a la modificació constitucional. A més, per poder mantenir els terminis de l’acord del juny, aquesta convocatòria electoral s’hauria de fer com a molt tard durant el mes de novembre per poder tenir una resposta el mateix al desembre.

Negociació difícil

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

El resultat de la contesa, no obstant, podria donar lloc a una d’aquestes fascinants paradoxes balcàniques, ja que un triomf del VMRO afavoriria l’ascens dels seus equivalents grecs, i mortals enemics, de cara a les eleccions a la primavera del 2019,  i debilitaria les actituds mes proclius a la negociació. Aquest escenari dilataria ‘sine die’ qualsevol futur acord sobre aquesta qüestió durant els pròxims anys i, per tant, l’estancament macedoni sense cap tipus de perspectiva ni motivació europea. La nostàlgia i el victimisme balcànics entrarien de nou en acció per no fer res o, pitjor, per donar ales als moviments nacionalistes més radicals. La segona, el resultat de les pròximes eleccions a Bòsnia o els acords entre Belgrad i Pristina podrien veure’s afectats pel bloqueig grecomacedoni. Una paràlisi de la perspectiva europea macedònia podria arribar a tenir un impacte no desitjat en la regió albanesa de Tetovo, amb un canvi de fronteres inclòs.

I tercer, i especialment important, aquest resultat tanca un cicle en el qual la UE era percebuda com el principal motor del canvi en les societats balcàniques amb la seva política del pal i la pastanaga amb els seus països candidats. L’absència d’un compromís genuí per part de Brussel·les i dels Estats Membres a la regió, acompanyat d’un enfocament de seguretat i estabilitat ('estabilocràcia'), fent els ulls grossos amb la corrupció i el mal govern en aquests països, ha fet créixer la desconfiança i el ressentiment cap a la UE en les seves societats. I aquest és el resultat.