El moment Vox

L’infern de la política està empedrat amb bones idees d’estrategs que van pensar que el seu problema era el que sumaven els seus rivals, no com eren capaços de sumar ells, i que per restar-los el millor era dividir-los promocionant competidors. Els estrategs tenen una nova joguina i es diu VoxVox. Uns es delecten calculant els estralls de la llei d’Hondt si el vot de dretes es divideix en tres mentre, a la dreta, Pablo Casado i Albert Rivera corren una boja carrera cap a l’extrem provant d’anticipar aquest efecte.

Els mateixos que consideren una heretgia els mètodes del nou CIS respecte a les projeccions per als grans partits, els compren per donar per fet que Vox ja supera el milió de vots i entraria en el Congrés. Deixant a part aquesta incongruència tan castissa, sembla clar que la hiperventilació de banderes espanyoles en el conflicte català, el seu activisme judicial contra el nacionalisme o l’alarmisme mediàtic i polític amb els suposats milions de migrants a l’assalt han creat un moment de protagonisme per a Vox. Una altra cosa sembla assumir que tingui avui l’oligopoli del vot (1,4% estimació CIS, 9/2018) entre els qui se situen a l’extrema dreta (2,2% CIS, 9/2018).

Cs i PP tenen raons al preocupar-se amb la competència de Santiago Abascal. Tots dos li aporten parts gairebé iguals més de la tercera part dels seus recolzaments. Assumpte diferent resulta intentar neutralitzar aquesta fuga extremant el seu llenguatge o les seves actituds a Catalunya o sobre immigració. Haurien de mirar què els ha passat als partits conservadors europeus que han fet servir aquesta tàctica. Des de França a Itàlia, tots han acabat devorats per la dreta extrema. La raó és senzilla: Abascal no té límits en la seva oferta antinacionalista, antiimmigració o antifeminista perquè ara no aspira a governar; en aquesta carrera porta totes les de guanyar.

Notícies relacionades

El partit d'ultradreta Vox desborda el palau de Vistalegre

PP i Cs pugnen per la dreta que vol mà dura a Catalunya

Analitzar d’on prové el votant de Vox també llança dubtes per a l’esquerra. La majoria és gent que no votava o ho feia per altres formacions petites. Fa mal a la dreta però, sobretot, mobilitza gent que s’abstenia perquè estava fora del sistema electoral. A més, per tenir efectes rellevants en el repartiment d’escons, el recolzament a Vox s’hauria de distribuir de manera més uniforme entre aquelles zones on pocs vots decideixen actes. No és així. Vox creix a Madrid i algunes grans capitals de província.

Té raó Abascal quan diu que Casado els legitima cada vegada que els menciona. Però tampoc els deslegitima que el Govern s’entossudeixi a parlar de legalitat i aplicar la llei a Catalunya, com si realment fos un problema d’ordre públic i no de fer política. Fa anys, un jove periodista va preguntar a un prometedor polític popular que, amb el temps, arribaria a president del Govern què pensaven fer en vista de la puixança del populisme ultra que llavors encarnava Jesús Gil. No donar-li aire, va ser la seva resposta, perquè el dia que els el donessin estarien perduts, el PSOE i el PP. Continua tenint raó.