Dues mirades
Sentir la Caballé
Hi ha una tendència natural a parlar amb els morts i la mort de la Caballé ens ha ofert un parell d'exemples colossals d'aquesta peculiar relació
Montserrat Caballé al Liceu, l’abril del 2013.
Hi ha una tendència natural a parlar amb els morts i a adreçar-los unes paraules justament quan són morts, és a dir, quan és evident que ja no poden dir ni escoltar res. Això passa molt. Els tractem de tu i mirem d’agrair-los alguna cosa o de transmetre’ls un últim missatge ultraterrenal. Hi ha una variant d’aquesta comunicació que consisteix a elevar les mans cap al cel a fi d’enviar-los un petó o qualsevol tipus d’homenatge similar, que és el que fa Messi cada vegada que marca un gol i pensa en el seu avi.
La mort de la Caballé ens ha ofert un parell d’exemples colossals d’aquesta peculiar relació. “Avui te n’has anat a cantar-li als àngels”. Em sembla entendridor. S’imaginen, al paradís, un amfiteatre preparat per a l’ocasió, una mica físic i real, amb reals, físics i angelicals aplaudiments. El millor de tot és que ho creuen fermament. Aquesta frase la va dir Raphael, però un altre admirador de la soprano va escriure alllibre de condolences del Liceu: “M’emociona pensar que ara es trobarà amb Freddie Mercury i, junts, podran tornar a immortalitzar Barcelona”. L’espera a les portes del cel per recuperar el famós duo.
El més assenyat ha sigut Lluís Pasqual: “És la veu que he escoltat més hores en la meva vida, més que la dels meus pares, les meves parelles o els meus amics; una veu que gràcies a la tècnica m’acompanyarà sempre”. Tècnica ‘versus’ núvols de cotó.
