Posi un 'mena' en la seva vida

A pocs metres del lloc on m’estava aquest estiu, a la costa sud de Catalunya, s’havia instal·lat un centre d’acolliment de menors no acompanyats, ‘mena’. Un vell motel arreglat ha sigut llogat per la Fundació Diagrama amb l’objectiu que els nois nouvinguts a les pasteres o a través de qualsevol altra via adquireixin “vida autònoma”. Un grup de monitors –un per cada cinc nois– els ensenyenl’idioma, la formació reglada, les habilitats i els coneixements de l’entorn. Tan aviat com arribin a l’edat adulta, passaran a cases d’acollida, o si la maduresa els avala, al mercat laboral i a la vida quotidiana com qualsevol jove natiu, o on Déu vulgui.

La majoria de la població espanyola es va alegrar del gest del nou Govern obrint, el mes de juny passat, el port de València als desemparats del’‘Aquarius’  que vagaven pel Mediterrani. Els meridionals es llancen desesperadament al mar a la recerca d’un recorregut vital que poques vegades arriba. Va ser una glopada de solidaritat, de respir de la tanta mala consciència de país ‘ric’, en vista del fosc i vergonyant tracte alsemigrants  que arriben a les costes europees els últims anys.

Rebre’ls o expulsar-los

¿Rebre’ls o expulsar-los? Hi ha partits inflexibles que afirmen amb cruesa que aquí no s’hi cap, que els treballs són per als nadius; els seus instruments són les concertines i l’agressivitat. D’altres, amb visió de la vella Europa, terra d’acollida, opten per gestionar els migrants; si els reclamem quan necessitem mà d’obra en èpoques de bonança, diuen, no podem tancar-los amb pany i clau els ports i les fronteres ara. Sigui quina sigui la sensibilitat, plantejar l’Àfrica com un problema intern comunitari permetria començar a resoldre entre totes les migracions. Per descomptat, que aquesta posició resultarà més efectiva que gastar els diners en camps de confinament a l’exterior de la UE o mirar cap a un altre costat mentre molts s’ofeguen a escassos metres de la costa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’altra cara de la moneda és la vida quotidiana. Tan aviat com es va obrir el centre per a ‘menes’,van començar a aparèixer moviments contraris a la seva instal·lació. Que si els seus pobladors s’escaparan i assaltaran les cases, que per què en un lloc d’estiueig no es feia a cap altre lloc més cèntric, que si les instal·lacions escollides no són les adequades.... ¿Per què en el moment de la veritat apareixen aquestes actituds de rebuig? En l’era de la globalització, els migrants són una riquesa que cal administrar adequadament, fins i tot en moments de depressió econòmica o de l’era prerobòtica. És clar que la seva arribada resulta traumàtica i porta nombrosos problemes, molts d’ells insuperables. Però, ¿quant costa un centre per a ‘menes’ a canvi de la utilitat futura de la seva joventut, dels nens que vindran en quantitat, de la fortalesa d’acceptar qualsevol treball que ningú desitja exercir, de les quotes que pagaran a la Seguretat Social, delsimpostos  que abonaran directament o indirectament...?  

O es mira a curt termini o es fa a llarg termini. Cadascú tria el que li convé, malament traduint allò d’‘homo homini lupus’ de Plaute, popularitzat per Hobbes.