Una visió ¿utòpica? de les empreses

Fa uns dies em van demanar que fes una conferència a Lleida, convidat per una entitat social, la Fundació Aspros. Vaig parlar de la responsabilitat social de les empreses i, els vaig explicar el que acostumo a dir en aquests casos: que l’empresa és una comunitat de persones, cada una amb les seves pròpies motivacions, molt diferents, però totes amb un propòsit comú, compartit. Al final, algú em va preguntar –amb més delicadesa, clar– si no els estava prenent el pèl. Li vaig dir que no, que hi ha moltes companyies que responen a aquest model, tot i que no totes. En tot cas, l’empresa com a institució no té bona fama.

Facilitar l’acollida a l’empresa

Després vaig estar pensant per què diem que l’empresa és una comunitat de persones. Quan algú acaba elsestudis i es planteja com es guanyarà la vida, com aprendrà coses noves, com organitzarà la seva carrera, està pensant en el lloc de treball que espera aconseguir. I la veritat és que aquesta primera experiència és, sovint, traumàtica. El mercat de treball funciona molt malament; la transició de l’escola o la universitat a l’empresa no és un camí de roses. I aquí és on l’empresa pot ser una comunitat de persones, que aculli, que faciliti l’acollida, que prepari per a la següent ocupació.

No és qüestió d’estructures, de programes (que fan falta), sinó de persones. Un cap que sàpiga acostar-se al nouvingut, un capatàs potser rondinaire, però exigent i que animi... Fa uns mesos em van haver de fer una senzilla operació quirúrgica. Estirat a la llitera, es van acostar una infermera jove i una altra veterana. Aquesta última, després de saludar-me, va començar a fer a la primera una classe pràctica de com col·locar una via al pacient. No sé si això responia a un pla organitzat des de la direcció de l’hospital. Però això és una comunitat de persones: ajudar el que ho necessita, tot i que això no figuri al contracte de treball. Suposo que la infermera jove tindria un contracte en pràctiques, i la seva continuïtat en l’ocupació no estava assegurada. Però aquell dia va haver de tornar a casa amb una cara alegre.

O sigui: hi ha moltes persones bones, i algunes que potser s’han tornat egoistes. Les primeres són les que converteixen l’empresa en una bona empresa. I això ve a tomb d’una cosa que vaig dir abans: el mercat de treball funciona molt malament a Espanya. Les empreses són, sovint, agents passius, en vista d’uns sistemes de negociació col·lectiva que funcionen malament, perquè són al servei de les empreses grans i d’uns sindicats que només es cuiden dels seus treballadors protegits; atès a uns mecanismesd’accés al mercat que no funcionen; atès a una estructura de contractes que condemna els joves a vuit anys d’inestabilitat abans del seu primer contracte indefinit (de mitjana, entre el 2008 i el 2016) i que empeny l’atur de llarga durada als menys qualificats. 

La culpa d’aquest vergonyós mercat laboral, ja ho he dit, es reparteix entre les associacions empresarials, que defensen les empreses grans de la competència de les petites, els sindicats, els mitjans de comunicació i, esclar, els polítics. Perquè, com deia fa un temps el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, “tots sabem què fer, el que no sabem és com ser reelegit després d’haver-ho fet”. El que estén la responsabilitat alsexperts, a tots els ciutadans i, esclar, a les empreses, que s’aprofiten d’aquell desordre. Ningú té dret a mirar cap a un altre costat: “Això no és responsabilitat meva” no val quan arribes al teu lloc de treball o fas una parada amb els teus companys al voltant de la màquina de cafè.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

En el pla micro, les empreses poden ser, i sovint són, comunitats de persones. I, si no ho són, poden millorar molt: no és car, i depèn de tots. Però en el pla macro, la nostra societat no afavoreix aquesta visió humanista. Per això, aquestes comunitats humanes solen tenir dues cares: una, favorable, acollidora, facilitadora, cap als de dins, i d’altres, més hostil, més distant i freda, cap als de fora. No cap als clients, clar, que són els que ens donen menjar, ni cap als proveïdors o distribuïdors, però sí, per exemple, cap als aturats.

Els empresaris i directius han de fer arribar la seva veu,perquè s’arregli el mercat de treball: ens hi juguem no només el nostre creixement econòmic, sinó la viabilitat de la nostra societat. I, cap a dintre, han d’afavorir aquesta cultura que converteix l’empresa en una comunitat de persones, comptant, per a això, amb tots.