La vida en una escala de veïns

Estava escrivint i de cop m’he quedat sense llum al pis. Surto al replà i veig que uns veïns també hi han sortit. "¿Què ha passat?". No ho sabem. Llavors ens revestim de confiança: "Potser és qüestió de minuts".

Però els minuts comencen a acumular-se. Algú crida no sé on, però no ens dona cap explicació. Penso en el temps de guerra, la de 1936. Quan les apagades eren freqüents i la llum arribava quan no ens ho pensàvem. La llum de casa podia tornar en qualsevol moment. Molts minuts, i de vegades hores de resignació.

Que no s’encenguessin unes senzilles bombetes sembla una mica ridícul, tenint en compte l’enorme progrés de la tecnologia. L’apagada ha durat gairebé una tarda. He recercat pels racons de casa amb l’esperança de trobar una espelma. Però les espelmes ja són uns objectes bastant antiquats. Potser les tenia a l’abast en temps de guerra. Ara és possible que només n’hi hagi a les esglésies, companyes modestes dels ciris.

Al final torna la llum a casa. I tots ens veiem, potser massa. No havíem previst que la falta de llum duraria, i ara ens hem trobat portant un vestuari no gaire presentable per fer una tertúlia amb els veïns. ¿I aquella noia qui és? A la casa on viu ara hi ha molt moviment. Han desaparegut tots els veïns de quan érem joves, només queda vivint a l’edifici una senyora molt gran i, quan me la trobo, m’envaeix una petita onada de tendresa. És l’única supervivent del temps –tan llunyà, ja– que ens vam instal·lar a la casa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una escala de veïns és, en aquest cas, una lliçó del pas del temps que no es rendeix. La veig, a la veïna, entrant sola a casa seva, empenyent el carretó, obrint la porta i entrant en un espai que no soc capaç d’imaginar. És el pis de la seva vida, on viu, des de fa temps, una absència.

Si no m’ho demana, no entraré mai a casa seva. Hi ha vides i silencis que s’han de respectar.