Buscar un culpable

L’espectacle parlamentari de les últimes setmanes podria tenir certa gràcia i emoció si no fos perquè fa ja un any que acumulem sorpreses d’última hora i jugades astutes que acaben al mateix lloc on comencen. JxCat, ERC i la CUP tenen les discrepàncies ideològiques de tota la vida i és sa que així sigui. Aquesta diversitat, que és la que permet que l’independentisme arribi a sectors de la ciutadania molt allunyats entre si, és la que hauria de ser el centre de les disputes entre aquests partits polítics.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El que ocorre és que l’embolic d’aquests dies no tenia res a veure amb la ideologia, ni tan sols amb l’estratègia referent a l’objectiu comú d’aquestes tres formacions: a la pràctica, les tres actuen d’una forma molt similar –ja sigui al parc de la Ciutadella o a Berga–, que és la de suportar la repressió com es pugui i provar de trobar un escenari més propici el més aviat possible. No es tracta de la ideologia, ni de l’estratègia, sinó de qui paga el preu: el preu del desencant de constatar que el camí seria més llarg del que s’havia imaginat i d’asseverar que, efectivament, el Parlament no és sobirà perquè, si ja ho fos, no faria falta ser independentista.

A aquest fet se li ha de sumar el desgavell intern del món postconvergent, que ara mateix té la fiabilitat d’una mona amb una escopeta: avui firma un acord que demà serà qüestionat, ara un membre de la Mesa sosté una actitud i després l’altre defensa la contrària. Mentrestant, entre la falta de franquesa i les mirades de reüll, el debat polític s’empetiteix. Si l’any passat parlàvem del dret a l’autodeterminació i dels motius per exercir-lo, ara discutim per gestos retòrics sense cap recorregut i per paraules tècniques que a ningú importen. Afortunadament, aquesta és només una fase d’un episodi històric que no ha acabat. Una fase que convé tancar amb sinceritat, acords amplis i diagnòstics compartits.