¿Encara es compleixen lleis antigues?

Ningú creu que està influït per lleis que fa molt temps que ja no estan en vigor. No obstant, quan el compliment d'aquestes lleis va estar molt promogut, per exemple, per la religió o, fins i tot, quan una conducta va estar terriblement sancionada en el passat per part de la legislació, es pot formular la hipòtesi d’una reminiscència de la norma en la població que potser només es pugui explicar per la forta –de vegades, fortíssima– persistència intergeneracional d’un antiquat valor obligatori d’aquestes lleis ja derogades.

Potser l’exemple més evident sigui l’anomenada llei del talió, d’una antiguitat d’almenys 4.000 anys. Tot i que encara està en vigor en no poques cultures, el cristianisme va produir la seva ruptura radical. Ja no era ull per ull i dent per dent, sinó que calia posar l’altra galta. Traduït en termes jurídics i sociològics, aquesta última frase significa que, si algú em lesiona, jo no hi guanyo res veient com el lesionen a ell, sinó que el millor és analitzar com indemnitzar-me a mi i veure com convèncer eficaçment l’agressor que no ho torni a fer. És a dir, l’abolició de la revenja.

En els dos punts, tant el dret penal com la psicologia hi han invertit enormes esforços, plantejant la possibilitat que la pena ja no sigui un càstig, sinó un tractament per rehabilitar el delinqüent, sobretot en consciència, que això és molt més eficaç per a la prevenció de delictes futurs que l’ull per ull, que genera espirals de violència que pot ser que no s’aturin mai, creant constants problemes entre la societat que poden acabar fins i tot en la guerra, la culminació més salvatge del talió.

Més picabaralles

No obstant, continuen sent extraordinàriament freqüents en la societat frases absurdes com "qui la fa, la paga," basades directament en aquesta antiga llei i que, per exemple, fan desitjar indiscriminadament la presó per a qualsevol persona que odiem. Sort que amb el temps la població es va adonant que els escarments només provoquen més picabaralles o que pegar a un nen per corregir-lo no és més que transmetre-li un esgarrifós exemple de violència per al seu futur o bé que la pena de mort no només no evita els delictes, sinó que és un vulgar assassinat.

Una altra d’aquestes lleis amb què es pot hipotetizar una reminiscència és la prohibició de l’adulteri. Fins al 1978 va estar sancionat a Espanya amb una pena de fins a sis anys de presó –antigament la sanció havia sigut la mort–, que, a més, depenia que el marit o o la dona volgués perdonar a la seva parella. Potser aquesta patrimonialització mútua dels cònjuges –ets meva / ets meu– va produir una molt estesa consciència social de rebuig frontal de les relacions sexuals amb terceres persones, sent vist com a una cosa rellevant i insultant. En aquest delicadíssim tema, a més, diverses tradicions i tendències socials han elevat l’acte sexual a la categoria de paradigma metafísic. Aquesta mateixa visió està en la base de l’anomenat amor romàntic, en el qual alguns estudiosos de la violència de gènere s’han començat a fixar com un possible factor sorprenentment generador d’aquesta violència. És factible que aquesta línia d’investigació tingui continuïtat.

Directament relacionat amb la violència sobre la dona hi ha el masclisme, una altra d’aquestes conductes que s’expliquen per moltes raons, entre les quals és possible que també hi hagi les lleis antigues. En tants estats la dona necessitava la tutela d’un home durant tota la vida. I així va ser fins a l’abolició gradual d’aquesta barbaritat, almenys a Espanya, en els anys 60-70 del segle XX. Però de tot allò i dels segles precedents n’ha quedat aquest supremacisme de l’home que encara s’observa massa vegades.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I què dir de l’homosexualitat, antigament castigada amb la mort –i encara avui– o amb la presó o altres penes en ple segle XXI per no pocs estats i religions. Precisament una altra llei, la que va permetre el matrimoni homosexual (2005), va ser molt decisiva en un evident –tot i que encara insuficient– canvi de consciència social sobre això.

Tot el que hem explicat en aquest article no són més que hipòtesis, ja que les conductes citades es podrien explicar també a través d’altres factors. He volgut cridar l’atenció només sobre un d’ells que se sol passar per alt: la conversió de lleis derogades en tradició socialment vinculant. Potser en el futur convindria tenir-ho més en compte, sobretot a l’hora de legislar.