Montjuïc, muntanya maleïda

Fa uns dies, durant un debat sobre museus, persones que freqüenten el MNAC i la Fundació Miró es van queixar deldesafiament que suposa arribar fins a Montjuïc quan els dies s’escurcen i la nit s’apropia de la muntanya. No reproduiré les anècdotes que van relatar, per no contribuir que ‘monsieur’ Valls guanyi les eleccions municipals, exhibint la seva condició de xèrif de la ciutat, però el cert és que Montjuïc continua sent, per a molts, una muntanya maleïda. Sempre ho ha sigut. Per ser exactes, únicament va deixar de ser-ho durantel llunyà parèntesi del 1992 i l’encara més remot del 1929. Si salvem aquests dos moments màgics, el de l’Exposició Universal i el dels Jocs Olímpics, la muntanya mai ha aconseguit ser un ‘espai de ciutadania’ per dir-ho en els termes de l’última proposta d’usos i equipaments formulada des del consistori barceloní.

¿D’on li ve a Montjuïc aquesta maledicció? ¿D’una història dissortada o d’errors en la concepció i la gestió municipal de la muntanya? Jo diria que de les dues coses. Tot i que el decisiu ha de ser la capacitat, o la incapacitat de tots els governs municipalsper fer d’aquest espai tan singular una cosa més que una suma inconnexa d’equipaments. Aquell pulmó que moltes grans ciutats avicien com un tresor. No ho és.

El bombardeig d’Espartero

La maledicció ve de lluny, des de la seva condició depedrera que va servir per eixamplar Barcelonai des de la decisió d’omplir els buits que deixava la pedra amb els abocaments de la ciutat. A més de les pudors de l’abocador, els barcelonins també van trobar motius polítics per maleir Montjuïc, des que Espartero va ordenar bombardejar Barcelona des de dalt de la muntanya.  La recuperació va començar el 29,quan l’Exposició va canviar l’‘skyline’ de la muntanya, la va unir a la plaça d’Espanya i va semblar obrir una nova etapa. Com tothom sap, va ser un parèntesi truncat per la guerra i marcat a matadegolla per l’afusellament de Companysa les fosses del castell.

Del 29 fins al 92, Montjuïc va continuar acumulant estereotips negatius, malgrat iniciatives agosarades com la d’ubicar-hi la Fundació Miró. El més injust d’aquests clixés va ser el que la va associar amb el barraquisme. Vaig tenir el privilegi de conèixer aquella ciutat de les barraques i detractar amb els ‘altres catalans’ que l’habitaven i sense els quals ni Barcelona ni Catalunya seria avui el que és. Havent conegutaquell Montjuïc de Candel, puc apreciar millor els canvis que van venir després. La reconstrucció de l’Estadi, la construcció del Palau Sant Jordi, la restauració del MNAC, la rehabilitació del Poble Espanyol, la devolució del castell a la ciutat i la ubicació de desenes d’equipaments culturals, esportius i educatius que es van sumar a l’auge de la Fira, l’endreçament dels jardins i l’obertura de CaixaForum. Van ser anys d’inversions fabuloses i d’iniciativesque van atreure milions de visitants. Llavors, ¿de què em queixo?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Que Montjuic no existeixi com a tal. No em queixo només de la inseguretat, ni de la falta de llum, ni que les escales mecàniques no sempre funcionin, ni que sigui un malson trobar-hi aparcament, ni que l’accés no compti amb transports adequats, ni tan sols que, en zones remotes, un ensopegui amb xeringues. Em queixo que no existeixi un pla integral que doni sentit a cada un dels equipaments. Que els tres nivells que componen la muntanya actual,el cultural, l’esportiu i el natural,no estiguin integrats, no formin un tot: el parc de Montjuïc.

Em queixo que els seus 16 milions de visitants siguin turistes, ‘runners’, assistents a concerts, aficionats a les exposicions o al teatre..., però que no siguin, a més,simples ciutadans que van allà a passar el diaen un gran espai públic i verd com el que tenen moltes ciutats. No soc expert i no sé com s’aconsegueix això. Però juraria que el problema és que la gestió de la muntanya ha sigut presonera d’avarícies polítiques. Em pregunto per què ningú ha tingut el valor de dotar-lad’una institució autònoma que pensi i gestioniel conjunt de les actuacions, implicant tots els actors, públics i privats, sota la batuta de l’ajuntament. Una institució amb poder, capaç de sobreposar-se a les visions i als interessos parcials. Montjuïc és massa important per deixar-la a unes quantes mans. I els recursos que requereix perquè sigui un motiu d’orgull per als barcelonins són de tal magnitud quebé mereix sumar esforços. Un tema interessant per a la campanya electoral.