El desig de connexió tel·lúrica
Cinc maneres de comunicar-se amb el més enllà
El descens físic a l'inframon ha sigut descrit de manera molt realista en totes les tradicions culturals
zentauroepp45556656 beard181021204049
La necessitat imperiosa de comunicar-nos és tan essencial per als humans que, des de la més remota antiguitat, hem sentit la pulsió irresistible de seguir en contacte amb els qui se n’han anat, traspassant les fronteres del més enllà. Aquest desig humà de connexió tel·lúrica ha revestit formes comunicatives diverses, com, per exemple, missatges funeraris, converses amb apareguts, sacrificis sagnants per donar veu als morts, el descens físic a l’inframon i la violència del discurs de la possessió i l’exorcisme.
Aquesta reflexió ve arran d’una conversa fascinant que vaig mantenir a la meva secció 'Todo es lenguaje', dins del programa 'Gente despierta' de RNE, amb la professora i investigadora Alejandra Guzmán, experta en el món antic i autora de l’excel·lent llibre 'Fantasmas, apariciones y regresados del más allá'. Comparteixo aquí part d’aquell interessant diàleg.
La lògica de les quimeres
En l’essència de la nostra naturalesa humana hi ha la temptació invencible de comunicar-nos amb els no vius, de continuar conversant amb els nostres éssers estimats absents. Seguint la lògica de les quimeres, donem per fet que els morts, des de la seva dimensió etèria infernal o celestial, no només conserven intacta la possibilitat de comunicar-se amb nosaltres, sinó que des del seu estat 'post mortem’, coneixen el futur i tenen un missatge per entregar-nos des del més enllà que resoldrà els nostres problemes de vius.
La comunicació amb el més enllà és un autèntic motor creatiu en totes les disciplines humanes que ha generat bona part de les obres mestres de la història de l’art; és un tema present en totes les cultures, de totes les latituds i de tots els temps. La nostra experta ens va parlar de cinc de les maneres més habituals de comunicar-nos amb el més enllà utilitzades al llarg de la nostra història humana.
1. Les inscripcions lapidàries que veiem a les tombes constitueixen missatges verbals filosòfics suposadament dictats pels morts i que apel·len als vius, fent útil per a la vida la sàvia experiència de la mort. Per exemple, el poeta llatí Catul ens diu des de la seva tomba: “La nit és per sempre i el somni és etern”.
2. Alguns difunts s’apareixen als vius –sovint en somnis– amb un missatge urgent que no van poder donar en vida. D’altres, morts de forma violenta, tornen com esperits venjatius per martiritzar física i verbalment el culpable. Els apareguts més inquietants són els silents, la presència muda dels quals resulta un enigma d’incomunicació.
3. Un ritual recurrent de la comunicació sobrenatural és el sacrifici sagnant d’una víctima innocent. Les paraules d’invocació criden els morts perquè acudeixin a beure la sang vessada en el sacrifici. Quan han sadollat la seva set de líquid vital, llavors les ànimes adquireixen la capacitat de parlar eloqüentment i amb clarividència.
4. El descens físic a l’inframon ha sigut descrit de manera molt realista en totes les tradicions culturals des de l’Antiguitat. El viatger tel·lúric, sempre guiat per l’ombra parlant d’un savi, sol protegir el seu amor pur per l’estimada morta prematurament. En gairebé tota la geografia mediterrània encara avui poden visitar-se llocs tradicionals d’accés a la boca de l’infern, denominats 'Cova del dimoni' o 'Gruta de les ànimes’, on, segons el mite, és possible descendir i comunicar-se amb els difunts. Pensin en els exèrcits de morts que sorgeixen de les entranyes de la terra per decidir batalles dels vius en 'El Senyor dels Anells’ o 'Juego de Tronos’: segueixen el patró de l’exèrcit de les ombres que abans van ser heroics guerrers, que ja va ser descrit per Heròdot després de la batalla de Marató.
5. Des de l’antiguitat pagana existeixen testimonis de possessions d’esperits de difunts que s’introdueixen en cossos escollits, apoderant-se de la veu i la voluntat dels vius per transmetre els seus missatges macabres. Les tècniques i fórmules verbals de l’exorcisme, de l’expulsió de l’intrús maligne, són bàsicament les mateixes des de l’antiguitat. Primer, cal conèixer la identitat de l’esperit i saber què vol, per després amenaçar-lo de manera molt contundent perquè abandoni el cos innocent, mitjançant la imprecació a crits i diverses fórmules rituals d’expulsió de gran violència verbal.
Ja veuen: som éssers tan intrínsecament comunicatius que fins i tot necessitem contactar amb els qui no habiten ja el nostre univers terrenal.
