Gana de pensament

La setmana passada Barcelona va ser una explosió d’activitat per debatre, dialogar, reflexionar. La Biennal del Pensament va batre rècords d’assistència, malgrat que oferia una abundant programació, amb molts actes que s’encavalcaven. La pregunta que ens vam fer al veure l’esplèndid programa era si hi hauria públic per a tantes propostes. Doncs bé, el primer dia la trobada entre Judith Butler i Fina Birulés ja va convocar dos milers i mig de persones. Una xifra impressionant. S’entén perquè Butler és una espècie d’estrella del rock dels estudis de gènere, però la resta de la setmana va continuar amb una assistència gens menyspreable. Això demostra que pensar la ciutat, que ara és el nucli on s’acumulen tots els conflictes derivats de la globalització, on es poden palpar a peu de carrer, és del tot necessari, que hi ha una gana enorme de pensar amb calma i alguna cosa de profunditat en qüestions rellevants que amb prou feines apareixen en els mitjans de gran impacte.

Estem acostumats al succedani de les tertúlies, que no és un lloc de pensar sinó de guerrejar, de treure la bilis, de defensar els interessos d’un o un altre partit polític, on no enlluernen les idees, sinó els clatellots més vistosos, amb un ritme accelerat que no deixa alè a les neurones, on molts arriben amb el programa corresponent defensat s’hi estigui d’acord o no, on el cinisme és el pa de cada dia, amb participants que avui diuen A amb vehemència i demà el contrari d’A amb la mateixa passió, amb lectors que prenen l’audiència per imbècil i manegen els pseudoarguments pamfletaris per on volen mentint descaradament sense immutar-se.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

En fi, que ens han donat tertúlies a tot arreu, fent-nos creure que mirem o escoltem autèntics debats quan no assistim més que al segrest permanent del pensament substituït per un escataineig incessant. És cert que hi ha tertulians que s’escapen del marc que se’ls ha imposat, però en general els costa encaixar en una estructura que l’últim que busca és pensar amb calma. Recordo, per exemple, Miguel Ángel Aguilar, que es pot veure, quan disfruta d’uns minuts d’or, pensant en directe i fins i tot alguna vegada se l’ha vist portant i llegint a la televisió ¡un llibre! Un fet totalment insòlit.

En fi, que l’èxit de la Biennal demostra una set ferotge de pensament per part d’uns ciutadans que estan farts de succedanis. Aquest és un instrument bàsic per a l’exercici de la democràcia, no les grans proclames i els grans gestos multitudinaris, no les campanyes electorals ni el debat polític, sinó la reflexió interrompuda sobre la forma en què s’articulen els mecanismes de poder, els eixos de conflicte que ens travessen com a individus dins d’un món que amb prou feines podem entendre. I un símptoma interessant és també el fet que la mitjana d’edat dels assistents fos relativament baixa.