Mites i realitat de la sanitat catalana

El nacionalisme, no només el català, per descomptat, demostra una estima innata per la mitologia. Les llegendes fantàstiques i les faules romàntiques són materials molt eficaços per construir un ideal identitari. Una comunió.

La Catalunya del procés pot competir en mites amb elpanteó grec. Alguns s’han trencat abm el contacte amb la realitat: el recolzament de la UE i del capital a la independència, la impotència d’Espanya... L’últim mite caigut (segons com es miri, un déu menor enl’escalafó independentista) s’ha descompost ara mateix.

Contra el que sempre ha presumit, el Govern català no ha restablert mai la sanitat universal suprimida el 2012 a tot Espanya pel Govern de Mariano Rajoy. No ho va fer el consellerBoi Ruiz, campió de les retallades. Tampoc el seu successor,Antoni Comín. Ni la successora d’aquest,Alba Vergés.

Catalunya i altres autonomies van provar de mitigarl’exclusió dels immigrants. Ruiz va arbitrar un sistema per atendre els estrangers empadronats, a més de les embarassades, els menors i els casos d’urgència. Va ser un pedaç. Deixava desprotegides moltes persones en situació irregular, no tots els hospitals tenien clar el criteri i molts estrangers empadronats no coneixien la drecera.

Pecat original

El juny del 2017, ambel procés encetat cap al referèndum de l’1-O i la DUI subsegüent, Comín va tirar endavant una llei amb quèva anunciar la reinstauració de la sanitat universal. Però aquella normanaixia amb pecat original: mantenia l’exigència d’empadronament per accedir a la sanitat pública.

LaPlataforma per una Assistència Sanitària Universal a Catalunyallavors ja va censurar la permanència d’aquesta condició. I va alertar contra la idea de Comín de regular l’accés de les persones no empadronades mitjançant un reglament posterior. Aquest reglament havia d’estar a punt en els tres mesos posteriors a l’aprovació de la llei. Límit: setembre del 2017. ¿Ha vist la llum aquest reglament? No. És sabut que el setembre del 2017 el Govern català considerava que assumptes de més importància reclamaven tota la seva dedicació i energia.

Prova punyent

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

“Restablim la universalitat que es va perdre”, va proclamar Comín a l’aprovar-se la llei. No és cert. La universalitat no s’ha restablert. Els centenars d’immigrants exclosos de la sanitat els últims anys (un centenar després de l’aprovació de la norma) són la prova punyent que la proclama de Comín pertanyia a l’àmbit de la mitologia.

La sanitat pública catalana ofereix moltes altres xifres. Per exemple, els 1.500 milions d’euros retallats cada any del pressupost des del 2011 (mil milions des del 2017). Les més de 170.000 persones que esperaven sala d’operacions el desembre passat. Els mil metges i 4.800 sanitaris dels que es van desfer els hospitals entre el 2010 i el 2015. Les tres setmanes que assoleix en alguns CAP la demora per veure el metge de família. La caiguda del 37% en la inversió en tecnologia mèdica des del 2010. Els 1.192 euros per càpita que gasta Catalunya en sanitat, clarament per sota dels 1.264 euros de mitjana a Espanya... Aquesta és la sanitat pública catalana real, sense mites.