És l'hora del Iemen

L’abril d’aquest mateix any, la revista Time Timeva dedicar una de les seves portades a Mohamed bin Salman, que el juliol del 2017 va ser nomenat príncep hereu saudita a la primerenca edat de 31 anys. La seva fotografia va aparèixer sota el missatge "charm offensive", que podria traduir-se com a "ofensiva seductora" i feia referència al viatge de tres setmanes pels EUA que va emprendre a començaments d’any. El setmanari es preguntava el següent: "¿El món ha de comprar el que el príncep hereu està venent?". Per a qualsevol que hagi seguit el cas del periodista Jamal Khashoggi durant les últimes setmanes, la resposta és evident: en absolut.

Bin Salman va reemplaçar com a príncep hereu el seu cosí Mohamed bin Nayef, que va ser el primer integrant de la tercera generació de líders saudites (els nets del fundador de l’Aràbia Saudita, Abdulaziz al-Saud) a rebre aquesta distinció. No obstant, el perfil de Bin Nayef era marcadament diferent del de Bin Salman. Per començar, el primer tenia 55 anys quan el 2015 va aconseguir el segon càrrec en importància, la qual cosa anava segons la tendència històrica del país: Cap rei saudita ha accedit al tron amb menys de 50 anys. Que el rei Salman (ja en una edat molt avançada) sacrifiqués sobtadament el seu nebot Bin Nayef en favor del seu jove fill Bin Salman semblava, doncs, augurar una veritable revolució. El nom del nou hereu va donar lloc fins i tot a unes populars sigles, MbS, que semblaven dissenyades per a l’era de Twitter.

Alguns mitjans internacionals no van tardar a penjar a Bin Salman el cartell de reformista i de líder de facto de l’Aràbia Saudita. Motius no en faltaven. Abans d’alçar-se amb el títol de príncep hereu, havia sigut el principal arquitecte de l’anomenada Visió 2030, un programa a través del qual l’Aràbia Saudita pretén diversificar la seva economia per fer-la menys dependent del petroli. A més, havia anunciat el 2016 les seves intencions que la petroliera estatal Saudi Aramco (l’empresa més rendible del món, segons Bloomberg) sortís a borsa parcialment. Al terreny social i cultural, ha promogut també certs avenços: sota el seu mandat, les dones han obtingut el dret a conduir i els cines han reobert després de 35 anys de tancament.

Reformes cosmètiques

No obstant, algunes de les reformes proposades per Bin Salman podrien quedar en no res (com la sortida a cotització d’Aramco) o no anar gaire més allà del merament cosmètic. Resulta profundament contradictori, per exemple, que activistes saudites que van pugnar pel dret de les dones a conduir fossin empresonades poc abans que s’implementés l’esmentada mesura, que va acabar acaparant tots els titulars. El successor al tron tampoc ha tingut objeccions a purgar, sota l’empara d’una campanya anticorrupció, tots els que podien fer-li ombra dins de la casa de Saud. Algunes informacions van apuntar fins i tot que Bin Salman va posar el seu predecessor Bin Nayef sota arrest domiciliari durant la transició de poder.

El cas és que la campanya anticorrupció saudita té tants caires autoritaris com la que ha orquestrat el president Xi Jinping a la Xina. Tant a Riad com a Pequín, el règim ha deixat clares les regles del joc: Si el país ha de reformar-se, això no passarà per instaurar una presa de decisions més plural. Al contrari. El procés serà de dalt a baix, amb Bin Salman i Xi incontestablement a la cúspide. Com ja va dir Jamal Khashoggi fa un any, "MbS s’està convertint en el líder suprem".

En un gir irònic del destí, ha sigut la mort de Khashoggi, més que les seves denúncies en mitjans tan prestigiosos com el The Washington Post, el que ha situat Bin Salman en el punt de mira d’Occident. Però Khashoggi, és clar, no ha tingut una mort qualsevol, sinó que ha sigut víctima d’un assassinat covard i macabre. ¿Com podria Occident ignorar un acte tan despietat, per molt que l’Aràbia Saudita siguil’aliada més antiga dels EUA al Pròxim Orient? ¿Com pot pretendre Bin Salman desviar l’atenció cap a alguns estrets col·laboradors, fingint que no sap res sobre això? L’Aràbia Saudita ja s’ha contradit en múltiples ocasions i les seves explicacions continuen mancant de qualsevol indici de credibilitat.

Desgraciadament, no totes les víctimes de l’Aràbia Saudita reben la mateixa atenció que Khashoggi. Recordem que el règim de Riad porta immers des del 2015 en una guerra al Iemen que ha provocat una terrible catàstrofe humanitària, marcada pels greus crims que les diferents faccions estan perpetrant. Aquesta guerra té també el segell de Bin Salman, ja que l’ofensiva al seu país veí va ser una de les primeres mesures que va adoptar com a ministre de Defensa; un càrrec que encara té. L’ONU  ha acusat la coalició liderada per l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units (a la qual els Estats Units han donat suport de diferents formes) de recórrer a bombardejos continus i indiscriminats, reclutament de nens soldat, tortures i violacions. S’estima que entre 10.000 i 50.000 persones han perdut la vida en la guerra del Iemen i que el còlera ha infectat més d’un milió de iemenites. A més, segons l’ONU, 13 milions de iemenites es troben en risc de patir la pitjor fam que ha vist el món en els últims 100 anys.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Des d’un punt de vista geoestratègic, es dona la circumstància que el gran beneficiat de la guerra del Iemen és l’adversari més gran de l’Aràbia Saudita: L’Iran; a un cost mínim, Teheran ha aconseguit atrapar Riad en una guerra que s’ha estès molt més del que preveia Bin Salman. En comptes de moderar els més contraproduents impulsos de Bin Salman respecte de l’Iran, l’Administració de Trump els ha atiat des del principi. L’esdeveniment més destacat del primer viatge del president nord-americà a l’estranger (precisament, a l’Aràbia Saudita) va ser la Cimera Àrab Islàmica Americana, a la qual van assistir 55 països. Trump va aprofitar la cimera, així com el seu viatge immediatament posterior a Israel, per culpar l’Iran de tots els mals de la regió i formar una coalició en contra seu.

Única conseqüència positiva

L’únic positiu que pot extreure’s de l’assassinat de Khashoggi és que, havent-se posat de manifest la doble moral occidental, el conflicte del Iemen ha acabat arribant a les primeres pàgines dels nostres diaris. El gran artífex de l’ofensiva saudita ha quedat exposat i la pressió sobre ell, tant en l’àmbit domèstic com en l’àmbit internacional, està començant a ser molt significativa. Si existeix alguna opció que Bin Salman torni a congraciar-se amb Occident, el preu a pagar no pot ser menor que el d’actuar amb dignitat al Iemen, com va reclamar Khashoggi a l’últim article que va publicar a The Washington Post mentre seguia amb vida. L’Aràbia Saudita té moltes cartes a la seva mà, però Occident també. Unim-nos per jugar-les bé i potser podem aprofitar aquesta oportunitat de posar fi, una vegada per sempre, a la tragèdia iemenita.