Un tret a la igualtat de la dona esportista

En temps de la Grècia antiga, quan es van instaurar els Jocs Olímpics, les dones eren llançades per un precipici si accedien a veure les proves atlètiques en què, òbviament, només participaven homes. La situació de les dones respecte de l’esport va millorar una mica a finals del segle XIX, quan es van restablir els Jocs Olímpics, ja que aleshores ja van poder accedir als recintes esportius, però segons el baró de Coubertain, encara tenien prohibit participar-hi.  A començaments del segle XXI les dones no han aconseguit encara l’encaix corresponent que demanden els principis morals i jurídics que regeixen en altres àmbits socials, i ha provocat que l’esport quedi estigmatitzat com una de les poques esferes on encara preval la superior consideració de l’home sobre la dona. Prova d’això és l’amarga queixa de Fátima Gálvez, esportista de tir olímpic que aquest cap de setmana va quedar fora de la final general en el Gran Premi Costa del Sol. L’acreditada esportista –dobli diploma olímpic amb Espanya a Londres 2012 i Rio de Janeiro 2016– va quedar apartada de la competició masculina malgrat que, segons la puntuació obtinguda, havia quedat en segona posició en la fase de classificació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Més enllà dels detalls del cas esmentat, les dones, en general, reben premis econòmics de menor entitat, com també pateixen una precària aparició en els mitjans de comunicació, cosa que genera un efecte de "peix que es mossega la cua": continuarà existint poca afició a l’esport femení si no hi ha visibilitat mediàtica, però els mitjans de comunicació no fixaran la seva atenció en l’esport femení si no hi ha aficionats. Afortunadament, de manera progressiva les dones s’han guanyat un grau més gran de visibilitat i respecte en l’esport, tot i que òbviament encara falta molt camí per recórrer per aconseguir la igualtat.

Però hi ha una altra situació de discriminació de les dones en l’esport que és menys coneguda, però no per això menys punyent, la que afecta els càrrecs de poder, que encara sónocupats majoritàriament per homes.  Aquest és un altre problema de la dona en l’esport, el seu escàs paper en les federacions, en els clubs o en l’estament arbitral. En aquest àmbit, encara persisteix el prejudici que no és el lloc que els correspon naturalment. Les estadístiques sobre això són significatives: mentre que hi ha quatre homes per cada dona que practica esport, en els llocs de poder la relació és gairebé de 2 a 10 a favor d’ells. I mentre aquesta sigui la situació, la representació dels interessos de la dona serà escassa, com també persistirà la interpretació i aplicació esbiaixada de les normes esportives en el seu perjudici. ¿Què hauria passat si en lloc d’homes, els jutges que van relegar la Fátima haguessin sigut dones?