Pedrolo, mestre de la tenacitat

Celebro molt que la revista 'Capçalera', del Col·legi de Periodistes de Catalunya, hagi dedicat unes pàgines a l’escriptor Manuel de Pedrolo.Manuel de Pedrolo Se celebra el centenari del seu naixement i, com a escriptor, va ser una figura catalana molt important en temps difícils, en la postguerra.

Jo el vaig visitar alguna vegada al seu petit despatx. En aquells anys de la postguerra, però de combat polític i cultural, Pedrolo va ser una de les roques més consistents. Però una roca activa. Del seu petit i atapeït escriptori sortien textos i més textos, sempre amb voluntat de compromís.

Si se’m permet l’expressió, era un intel·lectual de batalla. La seva filla Adelais –a qui saludo amb respecte– recorda que el seu pare era molt crític amb tothom, però he de dir que, segons la meva opinió, mai ho va ser per enveja, sinó per exigència.

Va escriure moltíssim, i em permeto una petita broma-veritat, perquè la censura no tingués prou temps de censurar-li tot el que escrivia.

Laura Saula ha dedicat una meritòria informació sobre Pedrolo. I estarà molt bé, perquè podrem adonar-nos de la importància d’un escriptor que no va quedar fàcilment emmarcat en la seva època. Anna Maria Villalonga parla de la relació de l’obra de Pedrolo amb la poesia, el teatre, els contes, les novel·les, els dietaris...

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Vist des de la perspectiva actual, es podria pensar que Pedrolo volia omplir en la seva època totes les formes culturals que, en aquells temps difícils, estaven obstruïdes. En fi, simplifiquem: Manuel de Pedrolo, benvingut a casa.