No totes les universitats són iguals

Aquests dies estem assistint al que podríem anomenar la vergonya dels títols. El pols entre alguns partits és veure qui és el més mentider i el que més ha enganyat per obtenir un títol universitari. I és la universitat que dona els títols. Per tant, és fàcil escudar-se que la culpa no és de qui obté el títol, sinó del que l’hi dona.

I assistim a la civilització de l’espectacle o la civilització de la generalització. Ja sabem que molts polítics es troben a gust en aquest marasme entre podridura intel·lectual i la mediocritat política. I llavors apareix com a defensa fàcil el relat que s’han de revisar les universitats. O sigui, es desqualifica totes les institucions perquè no són transparents, justes o mereixedores del privilegi d’una intel·lectualitat rigorosa. O sigui, totes són o poden ser corruptes. Conclusió: les universitats són corruptes. I, per descomptat, apareix el discurs de l’endogàmia i el nepotisme sense arguments que és el discurs que sempre s’utilitza quan es vol criticar la universitat.

Pensar i robar

És cert que la universitat com a garant d’una determinada manera de veure la societat s’intenta controlar per les diverses ideologies que existeixen, però això no implica caure en la corruptela del benefici polític. S’ha de separar la manera de pensar de la manera de robar. La comunitat universitària té, com tot ciutadà, una manera de veure la realitat, però això no implica que la universitat com a institució es deixi portar per la corrupció, encara que no tot sigui tan sant com ho pinten i es pugui millorar. I si hi ha corrupció s’ha de denunciar, però no embrutar tots.

Però aquest amplificar la idea que no és l’única corrupta s’ha de rebatre amb arguments sòlids. I es repeteix que s’han de revisar les universitats. Avui dia les universitats tenen processos molt rigorosos en els ensenyaments. No únicament la normativa central o autonòmica, sinó la de les mateixes universitats. I es va millorant la contractació del professorat, tot i que amb un problema de condicions laborals pèssimes. Quan expliquen com han aconseguit el títol, menteixen, ja que no és possible en una universitat realitzar certs actes administratius almenys que s’aliïn forces corruptes i de misèria acadèmica de molta envergadura.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

La universitat, malgrat les retallades, està realitzant un gran esforç per regular els processos acadèmics i econòmics i, cada vegada més, reduint l’opacitat absoluta que existia fa anys. Ja sé que no totes són iguals i que corrupteles hi pot haver en totes les institucions, però els procediments que s’han anat establint fan molt inversemblant el que han fet certs polítics sense caure en la més baixa condició humana, el menyspreu envers els altres, pensant que són diferents i privilegiats.

Però no tots som així. I s’ha de repetir fins a la sacietat que la corrupció d’uns no és la de tots a la universitat. Hem de trencar el silenci còmplice, destruir els tumors acadèmics i augmentar col·lectivament la dignitat de les universitats.