Elogi de la seguretat

¿És que és necessari elogiar la seguretat? Sí que ho és, si aquest elogi es fa des d’una idea progressista. Ser progressista avui i defensar una política efectiva de seguretat obliga a fer pedagogia, perquè l’afany de certa esquerra radical per vincular la defensa de la seguretat a les posicions conservadores ha donat lloc a uns programes que la desatenen de manera sistemàtica. El resultat són unes societats creixentment insegures que, de més a més, adoben el terreny a l’aparició de respostes populistes.

Crec necessari desmuntar aquesta perillosa dinàmica. A l’elogiar la seguretat, el primer que cal ressaltar és que aquest valor crea les condicions per a altres grans valors. Per molt alt concepte que tinguem de la llibertat, la igualtat o la fraternitat, no podem oblidar que només poden prosperar en el si d’una comunitat política prèviament establerta, mentre que el valor de la seguretat precedeix l’existència d’aquesta mateixa comunitat, ja que de fet justifica el seu naixement. Sigui quina sigui la idea d’estat de naturalesa que tinguessin els tractadistes clàssics, tots coincideixen que és la seguretat, o millor dit la seva absència, la que justifica el contracte social i amb aquest la instauració del poder polític, i són les normes que emanen d’aquest poder les que delimiten i garanteixen la llibertat.

Un segon argument, crucial, és que la falta de seguretat afecta greument la societat en general, però molt particularment les classes menys acabalades, així com els sectors més vulnerables i fràgils, els nens i gent gran, les dones maltractades, els joves sotmesos a les drogues. Així és: els qui més protecció necessiten són precisament les principals víctimes dels polítics populistes, que no arriben a entendre que la inseguretat és una altra de les injustícies que pateixen els més vulnerables.

Hem de tenir molt present que la seguretat és, a més, un dret fonamental. “Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona”, resa l’article 3 de la Declaració Universal de Drets Humans, i la majoria dels ordenaments jurídics nacionals incorporen paràgrafs similars. Els ciutadans tenim dret a la seguretat, a l’ordre democràtic, perquè aquestes són les condicions bàsiques perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integra siguin reals i efectives.

Des dels meus inicis a Argenteuil, on vaig conèixer la dura realitat de la violència als carrers, més tard com a alcalde d’Évry, fins al meu acompliment com a ministre de l’Interior i després primer ministre de França, quan vaig viure la dramàtica experiència del terrorisme internacional, el respecte envers la seguretat ha inspirat sempre la meva tasca política. Ara que soc candidat a l’alcaldia de la meva ciutat, l’atzar ha volgut que la falta de seguretat torni a ser un dels principals assumptes de l’agenda. A Barcelona els delictes creixen, i són cada vegada més violents; la inseguretat està fent malbé l’horitzó d’esperança que va donar impuls a barris com el Raval, la Barceloneta o el Besós; els okupes estan organitzats i institucionalitzats; el top manta prospera; les baralles de carrer i els narcopisos dibuixen una Barcelona desconeguda...

La meva candidatura està en marxa i ben aviat llançaré les meves propostes, però avui desitjo fer una reflexió com a punt de partida. La situació descrita no és només fruit de la coneguda ineficàcia gestora d’Ada Colau; és una cosa més profunda, inherent a la seva manera d’entendre la política. El problema de la inseguretat que pateix Barcelona és estructural, perquè respon a un error de base propi del populisme bonista, que el porta a considerar la política de seguretat i la defensa de l’ordre democràtic com una cosa que no és de la seva incumbència. Quan un programa electoral com el de Barcelona en Comú no presenta cap altra proposta de política de seguretat que la de mantenir controlada i vigilada amb videocàmeres la Guàrdia Urbana, a més de desmantellar alguna de les seves unitats, no es pot estranyar dels seus pèssims resultats.

Reforçar la Guàrdia Urbana

Notícies relacionades

La delinqüència es dispara al centre històric de Barcelona

Protesta veïnal contra la "Barcelona que no funciona"

La passivitat pel que fa a la inseguretat és una cosa que jo no tinc en compte. En el meu projecte per a Barcelona, la seguretat rebrà l’atenció que mereix. Hem de revertir la situació fent complir la llei i amb el recolzament d’altres polítiques com les socials, l’urbanisme, la participació o el turisme. Per tenir més presència al carrer, perquè l’espai públic torni a ser de tots i imperi el civisme, augmentaré els efectius de la Guàrdia Urbana –entre 1.000 i 1.500 nous agents– i li donaré els mitjans perquè pugui fer un treball efectiu.

La nostra ciutat pateix avui un efecte crida de determinades activitats il·legals en tot el Mediterrani. Cal parar-lo. Vull acabar amb els fenòmens top manta i okupa, i no deixar tranquils ni un minut més els traficants de droga. El lideratge de Barcelona s’ha d’exercir en altres àmbits (cultura, comerç i restauració, etcètera), que puguin prosperar en una ciutat neta i puixant, ben il·luminada, amb una normativa millorada d’ocupació de l’espai públic i, per descomptat, amb una bona gestió del turisme. Això és el que hem de fer, per exemple, a la Rambla i l’entranyable Boqueria. Ho aconseguirem gràcies a la professionalitat de la Guàrdia Urbana i cooperant amb les altres forces de seguretat, amb la justícia i també amb les escoles i les associacions de veïns. Entre tots construirem una Barcelona segura.