La rebel·lió i el vol de les togues

Cándido Conde Pumpido va exercir entre el 2004 i el 2011 el càrrec de fiscal general de l’Estat. Va ser aquest jurista, maquiavèl·lic i intel·ligent, el que en la seva condició de tal va afirmar en el Congrés l’octubre del 2006 que “el vol de les togues dels fiscals no eludirà el contacte amb la pols del camí”, una metàfora per assegurar que el ministeri fiscal atendria als contextos polítics i socials a l’exercici de la seva funció.

Però aquella reflexió va ser mal rebuda per la carrera fiscal, que va mantenir una relació molt tensa amb ell, i va exigir una autonomia més gran respecte del Govern. La va aconseguir el 2007. Es va produir una profunda reforma de l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal que va blindar el fiscal general de l’Estat en el seu càrrec, de manera que fos designat pel Consell de Ministres, però sense possibilitat de ser cessat lliurement pel Govern, tret de per causes taxades. Des d’aleshores el màxim representant de la fiscalia només pot exercir el càrrec per un període de quatre anys.

Des del 2007 els fiscals generals de l’Estat –i els membres de la carrera fiscal– han assolit un grau d’autonomia funcional extraordinària, superior a la d’altres països democràtics, i la seva relació amb el Govern és escrupolosa. Per això els successors de Conde Pumpido han tingut serioses dificultats amb el Govern del PP.

Eduardo Torres Dulce va dimitir als dos anys i mig del seu nomenament (2012-2014), entre altres raons per la tensió amb el Ministeri de Justícia a propòsit dels terminis i la intensitat penal de la querella que va interposar davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) contra Artur Mas per la convocatòria del 9-N del 2014. Consuelo Madrigal, la primera dona fiscal general, va ser nomenada el 2015, però, tot i que era possible, Mariano Rajoy no va proposar-ne la renovació després de les eleccions generals del 2016 per la resistència de la togada que Rafael Catalá li imposés determinats nomenaments.

Després de Madrigal, José Manuel Maza va implementar la querella que ha desembocat a l’escrit de qualificació provisional d’aquest divendres en què la fiscalia acusa de rebel·lió nou dels 18 dirigents polítics i socials independentistes pels fets de setembre i octubre del 2017.  La seva mort el novembre d’aquell any va portar la fiscalia general Julián Sánchez Melgar sota el mandat del qual es va tramitar el gruix de la instrucció de Pablo Llarena.

Quan el PSOE va guanyar la moció de censura el juny d’aquest any, el Govern va nomenar per substituirSánchez Melgar a María José Segarra, que ha sigut la responsable de l’escrit de qualificació provisional en la causa especial del procés davant de la sala Segona i davant de l’Audiència Nacional, que acusa també de rebel·lió a la cúpula dels Mossos: Josep Lluís Trapero, César Puig i Pere Soler.

Distància del Govern de torn

Durant aquesta seqüència de substitucions els fiscals han interioritzat la necessitat de distanciament dels criteris polítics del Govern de torn, una pulsió estatutària que ha cristal·litzat definitiva, i ja històricament, en la formulació de l’acusació provisional d’aquest divendres en el procés penal més important de la democràcia espanyola.

La fiscal general i els fiscals de Sala que porten l’assumpte saben dels criteris contraris a les seves conclusions provisionals del Govern perquè els ha fet explícits a través de l’Advocacia de l’Estat, un servei de l’Administració general amb plena dependència jeràrquica de l’Executiu; també coneixen el debat acadèmic sobre la concurrència de la violència en els fets que s’enjudicien a efectes de tipificar-los com a delicte de rebel·lió, i estan al corrent de l’impacte que la seva acusació  ha provocat en bona part de l’opinió pública catalana. No obstant, i com han anat demostrant al llarg de la instrucció, no se senten concernits per “la pols del camí” a què es referia Conde Pumpido, sinó que han aïllat el seu criteri tècnic de les interferències del context polític i social.

Acreditada l’autonomia real en el funcionament del ministeri fiscal, cal gestionar amb prudència l’expectativa que s’està creant que les conclusions presentades, al ser provisionals, només serveixen per cobrir l’expedient i que al final de la vista oral no s’elevaran a definitives i es modificaran amb una qualificació menor en línia amb la que planteja l’Advocacia de l’Estat. En el procés sobiranista s’han anat creant de manera contínua expectatives que després no s’han complert. No convé que la provisionalitat de les conclusions de la fiscalia creï una altra bombolla.

Notícies relacionades

La fiscalia demana 25 anys per a Junqueras com a promotor de la rebel·lió

L'Advocacia de l'Estat demana per a Junqueras la meitat que la fiscalia

Tampoc amb la possibilitat d’un indult del Govern. Tot i que el president Pedro Sánchez no negués dimecres en el Congrés que podria estudiar-ho, tampoc ho va afirmar. I en tot cas, l’indult no és un acte plenament discrecional de l’Executiu, sinó que se sotmet a determinades condicions.  L’exercici del dret de gràcia es fonamenta en “raons de justícia, equitat o utilitat pública”, a més de sotmetre’s a uns requisits gens fàcils que es presentin a mitjà termini en aquesta enrevessada causa.

La democràcia procura que la “pols del camí” (l’oportunitat política, la conveniència social, la transacció) no taqui el vol de les togues dels qui han de demanar justícia, els fiscals, i, molt menys, dels qui l’han d’impartir, els jutges. En el cas que ens ocupa, cal tenir en compte dos fets decisius per entendre l’autonomia de la fiscalia i el seu rigor: 1) al Govern li hauria agradat una altra acusació, i l’ha plantejat a través de l’Advocacia de l’Estat, però no ha fet ús de les seves facultats excepcionals sobre la Fiscalia General de l’Estat; i 2) els autors presumptes dels fets delictius (siguin rebel·lió o sedició) van haver de ser tan conscients de les seves responsabilitats com Carles Puigdemont, que, valorant-les, va fugir a Bèlgica, i allà segueix.