Les gestes

N’hi ha prou amb recordar. Pares, avis, besavis... La majoria de nosaltres tenim a les golfes de la memòria familiar alguna aventura de qui va fer un farcell amb les seves pertinences i va tocar el dos a buscar fortuna. O, simplement, se’n va anar per no ser un desgraciat tota la vida. Alguns, com Onofre Bouvila, el personatged’Eduardo Mendozaque va arribar a Barcelona, la ciutat dels prodigis, fugint de les agrestes terres d’interior. O el seu pare, que va marxar a Cuba per no tornar. ¡La literatura és tan bonica! I la vida real tan dura. Aquesta que fa olor de llenya i de brutícia, de pols i de menjar de misèria. El nom d’alguns amb prou feines han perdurat en el record familiar, d’altres llueixen en plaques als carrers i són l’origen de tantes fortunes actuals.

Almenys 17 persones han mort provant d’arribar a les nostres costes en les últimes hores. Disset històries que es quedaran aquí, truncades a prop de les platges que atapeïm a l’estiu. Els ploraran els pares, els germans, els amics... No gaires més. Per als altres amb prou feines seran un nom, tan sols un número que engrosseix una xifra que no deixa de créixer. Aquesta xifra que alguns sacsegen per despertar el terror a l’allau, a la invasió. Sempre han existit. Uns, els que volen regalar una vida digna als fills. D’altres, els que menyspreen el feble i es fan forts maltractant-lo. Només es tracta de prendre partit. I de recordar d’on venim la majoria.