Visitar difunts

M’agrada visitar cementiris però no soc gaire de visitar difunts. Una vegada, fa vint-i-cinc anys, vaig deixar roses vermelles sobre la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure. Vaig fer el mateix davant dels centenars de noms gravats en el marc d’acer de les dues impressionants piscines que ocupen el lloc on van veure caure les Torres Bessones de Nova York. Ah, i una vegada em vaig emocionar al llegir en ciríl·lic el nom d’Anton Txékhov en una làpida del cementiri de Novodévitxi. Mai he entès els homenatges a peu de tomba. El dia de Tots sants em quedo a casa llegint.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Estic perplexa: davant l’inviolat descans de Francisco Franco es formen ara unes cues que ni al Saló del Manga. Com que no he anat mai –ni en tinc la intenció– al Valle de los Caídos ignoro quin espectacle ofereixen les depulles al visitant, però sospito que no hi deu haver gaire a veure. ¿La llosa granítica, el nom del dictador que va morir de vell, potser una bandera d’Espanya? ¿Alguna cosa més? No em sembla que la cosa mereixi ni cinc minuts de cua, la veritat. Sobretot, perquè anar fins allà vol dir donar-li la raó al dictador en alguna cosa: el mausoleu macabre compleix la seva funció, que és la d’evitar l’oblit. Per a això va manar que l’enterressin amb pompa de faraó egipci, perquè el seu nom seguís present, proclamant-se.

En canvi, no hi ha làpides ni noms sobre els centenars, milers d’homes i dones, d’un bàndol o de l’altre, que encara esperenser desenterrats de les fosses comunes de la nostra guerra civil. Encara hi ha supervivents que busquen germans, cunyats, persones robades a la seva gent i a la seva vida, a qui van veure per última vegada fa 80 anys. Davant d’ells no es formen cues, ni hi ha ningú que els pinti coloms sobre els seus noms en senyal de protesta. Molt aviat ni tan sols quedarà viu ningú que els recordi. L’oblit caurà implacablement sobre seu. El dictador el dipositarem en algun altre lloc digne. Ells seguiran a les cunetes. No podrem portar-los roses vermelles  ni retre’ls homenatge, tot i que volguem fer-ho.