Laberints judicials

Dimarts, quan ja es feia fosc, la Sala III del Tribunal Suprem va anunciar que canviava el criteri jurisprudencial sobre el pagament de l’impost sobre els préstecs amb garantia hipotecària. La notícia per si mateixa no tindria gran transcendència si no fos perquè tres setmanes abans una secció d’aquesta mateixa sala havia decidit just el contrari: el 16 d’octubre ens vam aixecar convençuts que eren els bancs els qui havien de pagar els impostos; el 6 de novembre ens vam posar al llit amb l’opinió contrària. La manera en què han discorregut les decisions ha sigut, si més no, inusual, atípica i una mica fosca, fins al punt que el mateix president del Tribunal Suprem ha hagut de demanar perdó.

La situació no deixa de ser estranya i ha generat un profund malestar social, aprofitat pels polítics en campanya. Els tribunals apareixen com un poder vulnerable.

Un debat desenfocat per complet

Aquestes afirmacions no impedeixen advertir que el debat s’ha desenfocat per complet. El primer que s’ha de destacar és que els litigis que es discuteixen es produeixen entre els ciutadans i les hisendes locals, no entre els bancs, tot i que la qüestió afecta directament els bancs. El segon que s’ha de ressenyar és que la discussió del Suprem es refereix a un problema que afecta exclusivament els impostos; no és un tema de consumidors ni de clàusules abusives.

És important centrar el debat, sense perdre de vista el context en el qual es produeix; la protecció dels consumidors i el dret a una vivenda digna es van convertir en argument fonamental perquè el Suprem fixés a l’octubre que l’impost l’havia d’assumir qui prestava els diners, no qui els rebia. La sentència de l’octubre anul·lava un article del reglament de l’impost, aquesta nul·litat era ferma i la nova sentència haurà de fer un esforç argumentatiu molt intens per “ressuscitar” una disposició ja anul·lada.

Ni la primera sentència ni l’anunciada dimarts resolen res sobre l’efecte retroactiu de la norma, que és el veritable cavall de batalla. La regulació de futur no ha de plantejar problemes, no generarà dubtes i, de fet, el Govern ja ha anunciat la reforma. La qüestió principal era determinar si la nul·litat del reglament tenia o no efecte retroactiu i ni la primera ni la sentència anunciada es pronuncien sobre aquella projecció a hipoteques passades; de manera que queda un cavall de Troia que inundarà els tribunals de nous recursos i reclamacions en la via civil i administrativa.

Els vaivens del Tribunal Suprem posen de manifest un problema més greu: no tenim una normativa sobre préstecs immobiliaris i protecció de consumidors prou sòlida. En diverses ocasions, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha advertit de les debilitats del model espanyol de préstecs hipotecaris i des de l’abril del 2016 tenim pendent la transposició d’una directiva, la 17/2014, que hauria d’haver evitat l’actual incertesa. En aquell projecte de llei Podem i Esquerra Republicana de Catalunya proposaven canviar el règim de l’impost i traslladar el seu pagament a les entitats financeres; aquelles esmenes són al calaix de l’oblit i el projecte de llei fa gairebé un any que està en els llimbs.

Càstig al consumidor

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No es poden traslladar al poder judicial tasques que corresponen al legislatiu; tampoc es pot culpar els jutges de l’actual caos. A més, hem de ser conscients que els canvis de criteri en aquesta matèria no només danyen la seguretat jurídica i creen falses expectatives als ciutadans. També plantegen problemes més complexos sobre la compatibilitat de l’impost sobre el valor afegit i el pagament d’aquest impost; aquesta qüestió pot portar-nos una altra vegada a la justícia europea i en seu del TJUE pot influir la mala imatge de la legislació espanyola que ha castigat durant anys el consumidor, la part més dèbil.

En definitiva, una qüestió tècnica que al principi va poder considerar-se menor s’ha convertit en un sisme submarí que ha forçat a actuar el Govern. Podríem parlar de l’efecte de les ales de papallona que s’agiten al Brasil i que produeixen un desastre a Sibèria. Podríem parlar d’un cert avantatgisme d’alguns partits polítics que s’apunten a un carro al qual, fins ara, no s’havien apuntat; n’hi ha prou de veure les esmenes a les lleis perquè els partits es retratin. Podríem parlar de moltes coses però la veritat és que al final un poder bàsic de l’Estat, el poder judicial, apareix avui una mica més feble, una mica menys creïble, una mica més vulnerable i això és dolent per als jutges, però, sobretot, és nefast per als ciutadans.