Barcelona i les Brigades Internacionals

Tardor del 1938. A l’avinguda del 14 d’abril, la Diagonal, la ciutadania de Barcelona; el president de la II República, Manuel Azaña; el president de les Corts, Diego Martínez Barrio; el president del Govern, Juan Negrín; el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys; caps de l’Exèrcit republicà, i dirigents polítics acomiaden 2.500 membres de les Brigades Internacionals. "Des de voreres plenes de gom a gom, finestres i balcons atapeïts i adornats amb banderes [...], 300.000 espanyols ploraven, victorejaven, saludaven i llançaven flors, confetis i notes d’agraïment". Aquest és un extracte del relat de l’esplèndid llibre d’Adam Hochschild, 'España en el corazón. La historia de los brigadistas americanos en la Guerra Civil Española'. Ara fa 80 anys.

La batalla de l’Ebre s’acabava. El 15 de novembre l’Exèrcit popular de la República, a les ordres del tinent coronel Manuel Tagüeña, iniciava la retirada creuant Flix en sentit invers. La derrota ja era irremeiable. El 26 de gener del 1939 Franco ocupava Barcelona. El 27 de febrer, França i la Gran Bretanya reconeixien l’anomenada Espanya nacional, que des de l’inici de la guerra havia tingut el fort recolzament militar i polític de Hitler i Mussolini.

El règim democràtic de la II República estava condemnat a perdre la guerra per la insolidaritat mostrada per les democràcies europees, que, juntament amb els Estats Units, van facilitar la seva derrota. També, a través de la política de no intervenció, la prohibició de venda d’armes i el recolzament directe a la venda de petroli a Franco per empreses nord-americanes com la Texaco. Militarment, la inferioritat republicana era manifesta, malgrat el recolzament innegablement inferior rebut de la Unió Soviètica. I per si quedava alguna esperança de sobreviure, com així ho va intentar amb lucidesa i coratge el president Negrín, a l’espera de vincular el conflicte espanyol amb la segona guerra mundial, la República va rebre la rematada política en la Conferència de Munic del setembre del 1938. A fi de pacificar l’expansionisme territorial del règim nazi, que ja s’havia annexionat Àustria, Chamberlain i Daladier, van deixar als peus dels cavalls de Hitler la també democràtica República de Txecoslovàquia.

Els brigadistes internacionals procedien de 55 nacionalitats diferents. En la desfilada de Barcelona van participar combatents de 26 països, moguts per la defensa de la llibertat dels humans. Procedien de totes les ideologies polítiques. Eren homes depauperats després de la terrible batalla de l’Ebre, que havien après a combatre abans que a desfilar. Eren infermeres que van fer la seva tasca mèdica amb combatents que, com els de la 'Lleva del Biberó', tot justsuperada l’adolescència. I eren lluitadors que al partir de Barcelona cap als seus països d’origen no els esperava un camí de roses.

Per exemple, els americans del batalló Lincoln van ser objecte de persecució política perquè havien sortit irregularment dels Estats Units per participar en una guerra de què Roosevelt es va desentendre. Uns brigadistes, alguns amb besavis que havien sigut propietaris d’esclaus, d’altres eren fills de famílies benestants o eren sindicalistes, periodistes, entre ells, jueus, negres, etc., que per arribar a la zona republicana havien passat clandestinament per França,  un país amb un Govern de front popular dirigit per Léon Blum que no es va atrevir a trencar la política de no intervenció. Molts d’ells van ser víctimes del maccarthisme. I d’altres, com els que procedien de l’amiga URSS, ho van ser després del gulag estalinista.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En el seu cèlebre discurs de comiat a les Brigades, Dolores Ibárruri, 'la Pasionaria', es dirigia a les mares i dones espanyoles perquè parlessin als seus fills dels homes de les Brigades Internacionals, que "ho van abandonar tot: afecte, pàtria, llar, fortuna, mare, dona, fills, i van venir a nosaltres a dir-nos: ¡Aquí ens teniu!, la vostra causa, la causa d’Espanya, és la nostra mateixa causa, és la causa de tota la humanitat avançada i progressiva". Avui dia ja no en viu cap.

Però el temps transcorregut mai podrà fer oblidar aquella gesta de solidaritat amb la República del 14 d’abril, un intent dramàticament frustrat de modernitzar en la llibertat, la raó i el laïcisme un país retardat com era Espanya. Una gesta de solidaritat davant el feixisme que, malgrat les concessions de la Gran Bretanya i França amb l’Alemanya nazi, poc després s’expandiria per tota l’Europa continental.