Sánchez-Lesmes, final de Copa

De sobte, en el pitjor moment, molt poc abans que se celebri un judici del qualdepèn bona part de la convivència interior futura d’aquest país, els espanyols que encara no ho sabien han descobert que tenim una justícia sense credibilitat. Hi ha moltíssims jutges i funcionaris seriosos i honestos, però la seva elit, la que actua com a poder de l’Estat i pren les decisions transcendents, no representa l’Espanya moderna i plural i persisteix a voler mantenir-nos com a diferents respecte als països del nostre entorn.

¿Què li passa a aquesta cúspide judicial? És fàcil: viu a la madrilenya compartint estovalles, influències, confortabilitats i complicitats amb els interessos de la crema més conservadora del país i els del món financer. I molts anys després continuen en croada, empenyent perquè passi únicament el que "ara convé" segons el seu criteri. Els seus membres són hereus d’una casta retrògrada que va saber enquistar-se i sobreviure malgrat el que va fer durant el franquisme, i ha anat perpetuant-se després, com cireres entrellaçades, sense haver sigut elegides democràticament d’una forma clara i directa per a això.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En el fons, la situació dona la raó als que opinen que Urdangarin, Rato, Bárcenas i companyia, que són a la presó, són simplement els culpables que el règim judicial no ha tingut més remei que sacrificar perquè perduri el seu vell model. Però amb el tema de l’impost hipotecari, el Tribunal Suprem ha desbordat els seus propis límits al forçar sota els focus i sense dissimulacions una vergonyant marxa enrere. Ha dissimulat molt poc que no ha volgut aplicar la justícia que mereix la gent del carrer per les conseqüències que això tindria per al nostre ¿pobre? sistema bancari. L’escàndol ha sigut descomunal en un país que encara no s’ha restablert de l’austericidi que li van aplicar per poder transvasar 77.000 milions d’euros a les entitats financeres que s’enfonsaven pels seus propis errors. La situació és tan dramàtica que Pedro Sánchez ha hagut de reaccionar fent escac a Carlos Lesmes perquè l’opinió pública sàpiga que, tot i que sigui amb una minoria fràgil, el president del Govern encara és ell i no el del Tribunal Suprem. Som en el necessari duel democràtic de la legitimitat dels poders que tenim pendent des que Franco és mort, però molts dels seus vius insisteixen a administrar les seves variades herències.

Hi ha una coincidència. El tribunal internacional d’Estrasburg ha condemnat Espanya per no haver fet un judici just a Arnaldo Otegi i amb danys ja no reparables. És un avís. La nostra justícia, desacreditada, posa a prova aquest país, però la justícia internacional democràtica ja l’està vigilant. Ens persegueix un vell dubte: ¿va quedar tot realment lligat i ben lligat?