Fugacitat

Hi ha ‘selfies’ que ens fem per deixar constància que érem allà o per immortalitzar (sempre es diu això, tot i que siguin peribles) un moment significatiu de les nostres vides. També hi ha les fotografies que ens fem perquè ens avorrim. I les que fem perquè els altres, que s’avorreixen, vegin de quina mena de felicitat disfrutem. Ho diu Íngrid Guardiola en el seu esplèndid assaig 'L’ull i la navalla', editat per Arcàdia: "La imatge ja no és magnètica per l’aura que desprèn ni per la seva força semàntica, al·legòrica i discursiva, sinó per la quantitat de gent que atreu al seu voltant". Encara queden les fotografies recloses en l’àmbit privat, però cada vegada més tenim la necessitat de fer-les públiques. Fins i tot aquestes, les més íntimes. Un dels últims casos és el de la ruptura d’Elisa Isoardi amb la seva parella, l’ultradretà i xenòfob Matteo Salvini. Fa saber que ja no són nòvios amb una citació poètica ("trobaré a faltar el que ens podríem haver donat") que il·lustra un ‘selfie’ que ella es va fer al llit, al costat d’un Salvini nu, mentre ell dormia i Isoardi, amb un barnús blanc, deixava constància d’aquell instant de placidesa.

La pregunta és: ¿Ella sabia que aquella fotografia amorosa serviria, mesos després, per deixar constància de la ruptura sentimental? És una nova possibilitat: preveure no l’eternitat de l’instant sinó la fugacitat futura. I que ho sàpiga molta gent, això sempre.