Desapareguts en combat

Pío Baroja va dir que “a Espanya sempre ha passat el mateix: el reaccionari ho ha sigut de veritat, el liberal ha sigut moltes vegades de nyigui-nyogui”. Molts anys després, un dels referents del liberalisme espanyol durant la Transició,Joaquín Garrigues Walker (que acabaria a Unió de Centre Democràtic), hauria dit que “les meves bases caben en un taxi”. Pocs i amb poca convicció seria el resum. I José María va voler ampliar aquesta base, tot i que segurament de manera massa poc creïble i amb una versió del centrisme i del liberalisme, no sabem si “de nyigui-nyogui”, però que per descomptat tenia poc a veure ambels referents clàssics i europeusamb qui el PP pretenia equiparar-se. Ho va intentar. Ja no.

El 2000, un Aznar que es reivindicava de “centre reformista liberal” guanyava a Espanyaper majoria absoluta. En aquell temps, el britànicTony Blairencara era el primer ministre de moda al món, junt amb la seva aposta per la “tercera via” teoritzada pel sociòleg Anthony Giddens,que volia deixar enrere el laborisme clàssic i abraçar (via gestió del poder) tesi més de centre i liberals. A França, el MoDem de François Bayrou va ser la gran novetat en les eleccions presidencials del 2007,i així establia en part les bases del moviment En Marche!d’Emmanuel Macron, que just una dècada després, el 2017, comptaria amb el seu concurs en unes eleccions on s’imposaria.

Als Estats Units, el 2008, un multilateralistaBarack Obama agafava el relleu de George W. BushBarack Obamai els ‘neocons’ a la Casa Blanca. I el 2010, el liberal Mark Rutte s’imposava a les eleccions generals holandeses i passava a ser una de les icones delsjoves líders centristes i liberals europeus a l’alça. Aquell mateix any, els ‘Lib Dems’ de Nick Clegg quedarien tercers al Regne Unit i passarien a governar en coalició amb els conservadors. A partir d’allà, la seva caiguda en picat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

2000-2010. ¿Què va ser d’aquesta espècie de dècada prodigiosadels que posaven les seves esperances en el liberalisme i en el centrisme com a opcions predilectes per al govern de les principals democràciesoccidentals? Sens dubte, allà han jugat un paper clau l’amenaça global del gihadisme i la brutal crisi financera dels últims anys, que han sacsejat les societats a Europa i els Estats Unitsi, de passada, per raons òbvies, el seu tauler polític. El contagi a altres contextos com el llatinoamericà és innegable.

Les dinàmiques d’espais polítics també tenen cicles. I després del desconcert generat per la por i la crisi, més ofereix política aposta per l’“ordre i seguretat” que defensava en campanya el Partit Popular Austríac (que governa amb l’extrema dreta) i que l’agost del 2018 adoptava a Madrid un Ciutadans d’Albert Rivera cada vegada més dretanitzat i menys centrat. Un ecosistema de més retroalimentació de pols nítidament oposats,a dreta i esquerra. Amb més necessitat d’èmfasi, de contundència i de populisme a punta i punta de l’espectre polític. I així està el centre liberal, desaparegut en combat.