Sacs de sorra

¿Què és la poesia? ¿Per què serveix? És una forma que conjunta la matèria i el sentit. I que commou. Commou l’espinada o la intel·ligència, o totes dues coses alhora. És a dir, representa un sotrac que percut en la més fonda intimitat o una batzegada que et fa entendre com funciona el món. La poesia és, com escriu Cartarescu, un “terror dolç, una presència absent, una grandesa humil”, tot d’oxímorons que ens parlen justament de la necessària confrontació de termes que s’inclou en les instruccions d’ús de la màquina verbal on la llengua és sotmesa a la disciplina per provocar terratrèmols emotius i amb sentit.

Notícies relacionades

El plàtan més car del món

Cas Ábalos: ¿tsunami Aldama?

Tot això es va dir en l’acte de concessió del títol de doctor honoris causa per la Universitat de Girona al poeta Narcís Comadira. Una cerimònia on van ressonar els ecos de les antigues fondalades, les marques de foc que ens han deixat empremta com a lectors i que ens han fet companyia, ens han identificat, han fet que ens entenguéssim, han empès a estimar-nos, a ser còmplices del que la paraula genera: una mostra de pietat.

Els poemes – ho va dir Comadira en un discurs pausat i senyorial, amb un fraseig elegant i commovedor –  són com sacs de sorra que acumulem davant la imminent revinguda del riu que du fang i brutícia. Sacs que miren d’evitar la inundació o, si més no, d’alleugerir els efectes del desbordament. La poesia és un manual de supervivència quan el palau, com deia Carner, esdevé pedreny.