Desprotecció dels consumidors davant el sistema bancari

La crisi que es va iniciar el 2008 va posar de manifest la falta de cultura financera en molts àmbits, des de les finances personals fins a la gestió empresarial. De fet, un estudi de Gallup del 2014 posava de manifest que a Espanya només el 49% de la població adulta té coneixements financers, per sota de la mitjana europea en termes d’educació financera. A l’informe PISA del 2015 sobre competències financeres, la població jove del nostre país torna a suspendre, i se situa per sota de la mitjana de l’OCDE i per darrere de països com Itàlia, Polònia i Rússia.

El desconeixement o falta d’informació té conseqüències importants en la presa de decisions i aquestes tenen més impacte quan parlem de productes bancaris. Quan no tenim la capacitat per prendre decisions, principalment per falta de coneixements, les persones deleguem les decisions o ens deixem influir en més o menys grau per tercers del nostre entorn. En l’àmbit financer,sovint es confia en l’entitat financera i ens deixem aconsellar per la seva oferta de productes i serveis. No obstant, és important tenir present que les institucions financeres són empreses que segueixen el principi econòmic de maximitzar els beneficis.

Ja per si mateix,els productes financers més senzills són complicats de comparar si no es disposa d’uns mínims coneixements financers. En l’actualitat, elsproductes hipotecarisvan acompanyats d’una sèrie de productes addicionals, com fons d’inversió, plans de pensions, assegurances i, fins i tot, alarmes per a la llar. La finalitat de contractar-los no és res més querebaixar el tipus d’interès. No obstant, per saber quins i per quant temps compensa lacontractació de productes addicionalscal fer una sèrie de càlculs financers bastant detallats prèviament que requereixen uns coneixements previs.

Arran de l’última crisi financera, la llei s’ha desplegat amb l’objecte de protegir el consumidor financer, d’aquí la creació de laMIFID (Directiva sobre mercats d’instruments financers). Un dels principals objectius de la MIFID és prevenir i evitar incompliments normatius i conflictes d’interessos. També ha incidit en l’oferta de productes, de manera que les entitats financeres només poden oferir productes d’inversió adequats als seus clients segons el seu perfil de risc i característiques, que es determinen a través d’un qüestionari individual (‘test d’idoneïtat’). No obstant, continuem davant del mateix problema: la falta de coneixement financer.

Falta d’independència

Malgrat els esforços fets des d’Europa per protegir el consumidor final, aquests no han sigut suficients en matèria de despeses ni en productes de crèdit, ja que s’ha focalitzat principalment en productes d’inversió. Per definició,tot acte del que es derivi una comissió o una despesa hauria de ser liquidat pel seu usuari final, perquè és el subjecte que l’utilitza. Així, doncs, les despeses associades a la formalització de la hipoteca (import de la taxació, constitució davant de notari, inscripció en el registre i pagament de l’impost sobre actes jurídics documentats, AJD) haurien de ser pagades pel seu usuari, ja sigui la banca o el consumidor. Que el consumidor assumeixi per si sol el 100% d’aquests imports és clarament una clàusula abusiva tenint en compte que part d’aquests serveis són exercits per la banca.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ja fa anys que diferents organitzacions de protecció als consumidors declaren l’abús de determinades clàusules associades a determinats productes financers. De nou, igual com en les clàusules terra, serà necessari que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea determini qui es fa càrrec de cada despesa. El canvi de decisió per part del Tribunal Suprem i la modificació del reial decret per part del Govern central ha posat en relleu una falta d’independència entre legisladors i banca i una desprotecció del consumidor.

És, doncs, totalment necessària la creació d’un organisme independent que protegeixi els drets dels usuaris de productes financers, principalment quan s’ha evidenciat una falta d’educació financera. Aquesta és l’única manera de garantir que alguna institució vetlla de manera homogènia pel benestar financer de tots els grups socials.