Enveja i felicitat

Jon Sistiaga em va dir del seu programa ‘Tabú’ sobre els set pecats capitals que li havia costat trobar testimonis que es confessessin pecadors per enveja. Em va estranyar, perquè és el pecat espanyol per excel·lència, tot i que entenc l’objecció a reconèixer-lo davant una càmera. Jo, al contrari, he disfrutat en pocs dies d’un xut d’alegria per èxits aliens que m’ha sabut a glòria.

Talent i coratge en el Liceu

Ignoro si els envejosos o els mesquins són conscients, però a través de l’admiració es pot ser molt feliç; no saben el que es perden. Començo per un còmic genial que es diu Juan Carlos Ortega i que va saldar amb nota un dels reptes més espinosos que existeixen: presentar una gala. La dels Ondas al LiceuOndas Liceu (¡quina alegria el retorn a Barcelona!) va ser una allau de talent...i de coratge. El gag de l’oient que felicita la seva dona amb un poema, però que quan arriba el moment de glossar el seu caràcter s’emprenya fins a trencar la relació va ser de traca. Ortega va triomfar i jo me’n vaig alegrar.

Però és que el sopar de després el va servir un equip del delta de l’Ebre que conec –i admiro– des de fa temps. Fran López és la nau capitana i les seves dues estrelles Michelin també són fruit del talent i el coratge, en aquest cas per rellançar el negoci familiar. Ells van triomfar i jo me’n vaig alegrar.

Notícies relacionades

La gosadia de Rosalía: flamenc & negre

Twitter era una cerveseria de Múnic

I per rematar vaig tenir la sort de compartir una hora de ràdio amb Izal, avui a la cresta de la onada, però amb qui parlo des que editaven els seus primers discos a cop de ‘crowdfunding’. El cantant que dona nom al grup, Mikel, va ser víctima d’una d’aquestes granissades inquisitorials que emmetzinen les xarxes, però ha passat comptes en alguna de les cançons del seu últim disc, ‘Autoteràpia’. “Tanta santa paz nos dejes como ruido, vendaval y terremotos lleves” em sembla un deliciós projectil multiusos. Izal viuen amb serenitat l’alegria del triomf; m’admiren per això i me n’alegro.

I em falta dir el content que estic per RosalíaRosalía. Sé que existeix risc de saturació i que ja s’ha armat un exèrcit de dissidents que parlend’operació de màrqueting. Però jo la vaig conèixer abans de la bogeria, i com que ja em semblava especial i a més –aparentment– l’èxit no l’ha canviat, doncs també me n’alegro, i l’admiro. Als que suggereixen que el que fa no és cultura catalana i la menyspreen per això els suggereixo dues coses: que rellegeixin l’article de Jenn Díaz a EL PERIÓDICOJenn Díaz i que consultin un especialista. Les pitjors malalties, si s’agafen a temps, també es poden curar