Suprem ridícul

Quan falten poques setmanes per al judici políticament més rellevant en dècades, el que asseurà a la banqueta els caps no fugits del procés, la justícia ha entrat en col·lapse. Plou fang sobre terreny enfangat, després de la vergonyosa rectificació del Tribunal Suprem sobre l’impost de les hipoteques. 

La difusió del missatge grupal del senador Ignacio Cosidó (PP), en què presumia de controlar "per la porta del darrere" el tribunal del procés, ha tingut tres efectes immediats: empènyer a la renúncia el seu pretès titella, el jutge Manuel MarchenaManuel Marchena; dinamitar el pacte amb el PSOE per renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), i despullar les misèries polítiques del clientelista sistema de provisió del govern de la judicatura, sumint en un suprem ridícul la política i la justícia. 

El bloqueig de la renovació del CGPJ, el mandat del qual expira ben aviat, amenaça d’apuntalar sine die en el càrrec el president Carlos Lesmes, principal responsable que el Suprem ballés al son de la banca en l’escàndol de les hipoteques. Amb les generals a la cantonada, segons la flagrància que ja desprenen les paraules de Pedro Sánchez, sembla improbable recompondre el pacte judicial PSOE-PP. Improbable a la vegada que indesitjable.

Notícies relacionades

El jutge Marchena renuncia a presidir el Suprem i el poder judicial

El PP trenca amb el PSOE per intentar salvar Cosidó

Perquè, per tornar a la justícia el prestigi que necessita, el vell bipartidisme hauria de renunciar a continuar controlant-la no ja "per la porta del darrere", sinó per la porta gran: repartint-se per quotes les vocalies del poder judicial. La solució no és que el PP i el PSOE cedeixin aquests privilegis a les associacions judicials, igualment polititzades, sinó que l’elecció del CGPJ premiï la qualificació dels seus vocals i conciti un ampli consens polític.

CANVI DE CROMOS

Urgeix una reforma legal que habiliti un concurs obert de mèrits perquè els juristes més prestigiosos puguin optar al CGPJ, superin una audiència rigorosa a les Corts i siguin elegits no ja per 210 diputats –que només el PSOE i el PP poden sumar–, sinó també amb el recolzament d’almenys la meitat dels grups parlamentaris. I si ni així cessa l’obscè canvi de cromos, bona nit viola.